per Xènia Ribas @canetmar80

En Joan plega de la feina. Es posa l’americana i mira el rellotge de polsera. Ja són les vuit… Una vegada més, la tarda se li ha escapolit. Merda. Vinga, directe cap a casa. Sense gimnàs, sense ni tan sols un passeig… Un dia, de fet, com quasi tots els altres.

Almenys, quan arribi a casa, la Rosa ja haurà fet el sopar. Somriu. És dimecres. Prendran sopa de ceba i sardines arrebossades. Anirà bé per fer passar aquest fred inclement de febrer.

Propera parada: Muntaner. Baixa del ferrocarril, puja les escales, creua el carrer (infern eixordador de cotxes fumosos), arriba al número 13 i puja al cinquè. Obre la porta. S’estranya que el pis estigui a les fosques.

– Rosa? – crida –.

No hi és, que estrany – pensa. I no ha fet el sopar…

Mira el mòbil. Cap missatge, cap trucada… No fa per ella – barrina mentre va a l’habitació i obre l’armari per agafar el pijama i intentar posar-se còmode tot esperant notícies. La visió el paralitza: tot de prestatgeries buides. Les coses de la Rosa s’han esfumat. No en queda ni una. És com si tots aquells anys s’haguessin esborrat de cop. Comença a regirar-ho tot, mig enfollit. Busca arreu una explicació però no troba ni una nota. “No m’ha deixat ni una nota escarida…” – pensa, pres pels nervis.

En Joan està tan sorprès que ni tan sols pot vessar llàgrimes. Li sembla impossible que la Rosa l’hagi abandonat. És com un relat de ciència-ficció. De sobte, s’atura en sec al bell mig del passadís. No, no, no… No pot ser. Amb la cura que ha tingut, no pot ser que s’hagi assabentat de les trobades tòrrides cada cop més freqüents amb en Gustau.

Necessita veure-la. Li explicaria que, en realitat, l’estima a ella. Que en Gustau és un vici brut a què no em puc resistir. Pura luxúria. Però no és res, no significa res, de veritat, Rosa, que només cardem, ni tan sols ens besem, que jo què faig sense tu després de mitja vida junts?

Ni una nota, ni una trista i escarida nota, m’ha deixat…

Escarit vol dir pelat, sense acompanyament de cap mena, sense adornaments, circumloquis, etc. Tradueixo l’adjectiu al castellà perquè us resultarà més familiar: “escueto”.