per Xènia Ribas @canetmar80

Es troben a l’habitació 113 d’un motel rònec que hi ha a prop d’una rotonda, als peus de la N-II. Està a uns quaranta quilòmetres de la ciutat, ben lluny, per preservar l’anonimat. Ja ha corregut prou riscos. A en Joan li sembla un antre pestilent i fastigós però l’accepta perquè creu que conjunta a la perfecció amb la brutor de la seva ànima.

Després de dos mesos allunyat d’en Gustau, no ha pogut evitar tornar a caure-hi de quatre grapes. És una sensació molt estranya. D’una banda, el dolor immens per haver perdut la Rosa, que ni tan sols li respon les trucades. Sense ella, està profundament descol·locat, és com si li haguessin arrencat una part del cos (“mitja vida junts, Rosa, que jo què faig sense tu després de mitja vida junts?”). De l’altra, quan el desig i la passió el visiten, si ha de ser sincer, en qui pensa no és pas la Rosa.

En Joan va decidir, quan va enfrontar-se a la solitud del pis buit, iniciar una vida de penitència, quasi monàstica. Resava de bon matí i, després de treballar, va començar a anar a missa després de molts anys sense haver trepitjat una església. Fins i tot, es va plantejar les mortificacions. Però, aviat, tots aquests remeis, més que un consol, es varen convertir en una tortura. Al temple de Déu que sovinteja, hi ha un capellà jove, intel·ligent i trempat que l’excita fins al punt que no pot concentrar-se en una altra cosa que no sigui imaginar que fornica compulsivament amb ell a sobre de l’altar major. I un dia, quan sortia de l’església turmentat pel desig de la carn, en Gustau l’esperava al carrer. No es van dir res. Simplement, es varen mirar i varen arrencar a caminar en direcció al parc.

Des de llavors, es veuen al motel. Alguna cosa ha canviat. En Joan ja no busca carícies ni res que s’assembli a l’amor. Carda amb ràbia. A en Gustau, libidinós de mena, li encanta.

Rònec és un indret o un paratge inhospitalari, de mal estar-hi o viure-hi a causa del seu estat d’abandó, ruïnós, malsà, etc. També és una cosa que és sola, pelada, sense acompanyament de res més (S’ha menjat tota la molla i ha deixat la crosta rònega. De naps, no en tinc sinó una dotzena rònega).