Menfotisme
per Xènia Ribas @canetmar80
La veritat és que no li ha caigut mai bé, l’Anna. No és que la conegui pas gaire però l’alegria desbordant que tragina tothora l’exaspera. Aquest somriure permanentment enganxat a la cara que gasta li sembla estúpid i fals. Ha intentat apropar-se-li diverses vegades (es veu que és d’aquestes persones que pensen que s’ha de portar bé amb tothom) però ella sempre l’ha defugida. Se li fa tan pesadeta…
Fins al dia de la discussió al lavabo… Des que s’ha assabentat de la història d’en Joan amb aquell home repugnant (encara no té clar si el que la repel·leix més és l’home, en Joan o la història), els ulls sembla que se li hagin transformat en aixetes de fuites permanents. I els traïdors no avisen… En qualsevol moment, les llàgrimes comencen a lliscar-li per les galtes sense que gairebé ni se n’adoni. Per sort, a la feina, té la taula molt a prop dels serveis. I aquell dia –dilluns passat, li sembla que va ser –, l’Anna va entrar-hi quan ella estava intentant dissimular el plor sense gaire èxit. Primer va fer el gest d’avançar cap als vàters amb cara indecisa. Però després va canviar d’idea i se li va atansar:
– Rosa, perdona… Que estàs bé?
– Sí, sí, gràcies. No és res. Només una mica de conjuntivitis…
– Segur? – (Dubte a la veu) –.
– Sí, els plataners que… – La Rosa ja no es pot contenir més i comença a plorar desesperadament amb uns sanglots descontrolats.
L’Anna no sap ben bé què fer – és quasi una desconeguda – i opta per acaronar-li el cabell.
– Rosa, si vols, prenem un cafè i xerrem.
– No, Anna, no. Deixa’m sola, si us plau. T’ho agraeixo però el que vull és estar sola – diu, desempallegant-se de la mitja abraçada i eixugant-se els ulls.
– Rosa, t’ho dic de veritat. Ja sé que no ens coneixem gaire però potser et puc ajudar. O si més no, acompanyar o animar…
A la Rosa, inesperadament, li aflora tota la ràbia que porta dins. I a l’Anna li toca el rebre.
– Tu? Tu? – riu, sarcàstica –. Mira, nena, algú que no és capaç de veure la vida d’un color que no sigui el rosa, no podrà comprendre mai com em sento. Ho entens? Va, vinga, vés-te’n ja i deixa’m sola d’una vegada.
I l’Anna, que és positiva però no una màrtir ni una bleda, s’inflama davant d’aquest atac (i davant la mateixa cantarella de sempre – quantes vegades ha sentit ja aquest discurset de merda? –).
– Però tu què et penses? Que em guio pel menfotisme o que, xata? T’equivoques! Saps quina és la diferència entre nosaltres dues? No? Doncs que jo, davant dels problemes, els verbalitzo i, sí, si puc, intento posar-hi bona cara i riure-me’n. I tu t’ho guardes tot dins i acabes plorant pels racons perquè no hi ha ni déu que t’escolti. Potser et puc semblar una ingènua però tu, a mi, em sembles patètica, tia!
La Rosa, que no s’esperava aquesta plantofada verbal, la mira amb la boca oberta, sense poder reaccionar. Al final, aconsegueix dir amb un fil de veu “un cafè, Anna?”.
Menfotisme és una actitud d’indiferència respecte a alguna cosa que hauria d’interessar-nos o de preocupar-nos. I menfotista és una persona que es comporta amb menfotisme o que fa referència al menfotisme (un tarannà menfotista). Us semblen estranyes, aquestes paraules? Però, si dic que alguna cosa se me’n fot ja no tant, oi?