per Xènia Ribas @canetmar80

No l’ha volgut tornar a veure. Ni tampoc no hi ha parlat. Diuen que el temps cura les ferides però se’n deu oblidar d’algunes. Perquè a la Rosa, al revés del que diu la saviesa popular, li sembla que, quan més en passa, més li dol. Es sent víctima d’un batibull de sentiments i sensacions, de sensacions i sentiments, que l’angoixen i la torben. La pugna constant entre el desconcert i l’engany per veure qui la derrota aquell dia. I la traïció. I la mentida. Els anys que han passat junts li semblen una gran estafa. Dubta si mai l’ha estimada. O encara pitjor… Li ha agradat alguna vegada? L’ha desitjada? I, quan feien l’amor, que… què? L’orgull acut sovint i la destrossa.

I la ràbia, sobretot la ràbia. El company estimat, el company d’anys i panys, el company de sempre ara és un monstre diabòlic. Encarna la maldat del món. El dolor fa que odiï en Joan, la relació, tot el que han viscut plegats. No sabia que pogués ser capaç d’odiar amb tanta intensitat. De vegades, els records dels moments compartits s’obcequen en rodar-li pel pensament, obstinats. I, tot seguit, la fúria l’abraça, la posseeix sencera.

Aquest matí tenia els ulls clavats a la pantalla de l’ordinador i sentia que, dins del cap, li retronava sense parar la paraula tastaolletes. Tastaolletes. Tastaolletes. Primer fluix i després cada cop més fort fins a eixordar-la. Tastaolletes. Ha tancat els ulls i s’ha vist a ella mateixa, rient i esguardant-lo amb tendresa. I una altra vegada, les nàusees. Tastaolletes. S’acusa amb duresa d’imbècil perquè ara -li ha fet falta arribar fins aquí- s’adona que no té pas un problema de voluntat ni de constància. Si no acabava mai res del que començava és perquè era ell qui ho feia. Ell. Sempre ell. I ella tan sons una trista tastaolletes.

Un o una tastaolletes és una persona inconstant, que comença moltes coses i no en continua cap.