La clau (2)

per Maiol de Gràcia

La clau com a accés a totes les portes, obertes o tancades, sense fer-ne ús material. La veïna als meus braços, feliç d’abandonar durant dues hores tots els compromisos adquirits.  La veïna  amb cara d’espant, un obrir i tancar de portes de cinc segons, un futur de pors i mirades baixes, d’holes i adéus i correu fills que fem tard. Un marit que pica la porta amb violència, l’exigència d’un retorn immediat, una trucada a la gendarmeria més propera, un john ford que s’esquitlla dins d’una habitació de matrimoni, que els contempla respirar desordenadament, que abans de sortir per la porta canvia un parell d’objectes de lloc. Una fotografia, una goma de cabell.

La clau em permet tot això i molt més. M’ho permet a mi i us ho permet a vosaltres. La clau és el símbol de tot allò que és a les nostres mans de redactors i lectors de  mentides. La clau és, també,  la salvaguarda de la meva soledat, allò que em protegeix i m’allibera de la vostra influència. Quan surto a passejar per París,  la porto a la butxaca dels texans. De tant en tant en palpo el perfil i la noto remarcant-se al maluc esquerre. Mentre contemplo els edificis de la ciutat penso en tot allò que podríem haver estat però que no serem mai. Mentre torno cap a casa, utilitzo la clau per escriure el seu nom en una paret acabada d’enguixar. Quan acabo m’adono que dues de les dents s’han torçat una mica, i tracto de recordar on queda la ferreteria més propera.