per Xènia Ribas @canetmar80

Deu fer ja ben bé un any i mig que no es veuen. Però just quan es pensen no pas que ho hagin superat però sí que més o menys ho han col·locat mínimament és quan es varen trobar de sobte a la plaça mercat. La Núria estava ficant un enciam i una bosseta amb quatre nabius a la cistella quan, d’alguna manera, li va semblar notar uns ulls clavats a sobre. Va aixecar la mirada i el va veure allà palplantat, fitant-la. Li va caure tota la compra a terra. La va recollir a poc a poc, la va posar al cabàs i es va anar incorporant de mica en mica mentre intentava recuperar el ritme respiratori i tranquil·litzar-se. En Martí se li havia anat acostant i ja el tenia just davant. Semblava prou serè però la veu li va tremolar en saludar-la.

Varen engegar primer una conversa absolutament nerviosa i insubstancial, d’aquelles en què les paraules no diuen res perquè són els gestos i el cos els que ho diuen tot. Després, es varen anar relaxant i tot va començar a fluir. Fet i fet, si no hagués estat per, ells dos sempre s’havien entès molt bé. Cada cop es sentien més còmodes. Fins i tot, la va convidar a esmorzar. I ella ho va acceptar. Varen passar una estona bona, molt bona. Com abans. Com abans si deixaven de banda que… Es varen acomiadar amb un petó a cada galta però acompanyat d’una carícia suau al braç i d’uns ulls brillants que ho deien tot.

Al dia següent, en Martí està assegut a la butaca, amb el mòbil al costat. L’agafa i el torna a deixar. I així unes deu vegades. Li fa por, molta por que el rebutgi. Però, alhora, la il·lusió i les ganes són tan grans… No ha aconseguit mai treure-se-la del cap. Finalment, pren el telèfon amb força.

La Núria, en certa manera, esperava el missatge. Tot i així, no pot evitar que el cor li faci un bot quan el rep. Tampoc no ha deixat mai de pensar en ell. Hi ha alguna cosa dins seu molt forta que li diu que oblidi tots els mals tràngols, totes les males estones i que es llanci de cap a la piscina. Els llavis li dibuixen un somriure ple de tendresa quan recorda aquell dia al restaurant, el parc i els cignes. I la convivència en aquell piset atrotinat de l’Eixample. Haurien estat tan feliços si no fos per… Si no fos per la gelosia. Si no fos per les discussions. Si no fos per “i aquest ara per què et truca”. Si no fos per “carai, sí que t’arregles per anar a treballar…”. Si no fos per “i per què heu de sortir vosaltres soles? Quina nosa us fem nosaltres? Eh?”. El record del dia que va decidir que ja n’hi havia prou i se’n va anar de casa se li perfila amb nitidesa. Es va sentir totalment avergonyida però també es va espantar. Moltíssim. En aquell moment, va dubtar d’ell i d’on estava el límit. Fins on podia arribar? Però, essent sincera amb ella mateixa, ahir al matí el va trobar diferent. Sí, era obvi que alguna cosa havia canviat. No sap ben bé com explicar-s’ho però sabia que el Martí amb el que es va topar ja no era capaç de segons què. Era una altra persona. El somriure torna a aflorar, esperançat, i una esgarrifança li recorre el cos. Però i si? I si no ha…? Els dubtes la turmenten. Sap que si hi torna a entrar, li costarà déu i ajuda sortir-ne siguin com siguin les coses. Sospira profundament. Agafa el mòbil, torna a llegir el missatge, l’apaga i el llança amb força contra el sofà.

Nabiu és el fruit de la nabinera, que és un arbust de branques cantelludes, fulles verdes, flors d’un verd pàl·lid rosat i fruits rodons, blavosos i comestibles. En castellà, es diu “arándano”.