19 Ene

1987 It’s the End of the World as We Know It (And I Feel Fine), R.E.M.

por Javier Avilés

Te voy a contar un sueño. No empieza con un terremoto. Viví durante muchos años en la misma casa, a cientos de kilómetros de aquí. A veces, antes de dormirme, recorro con la imaginación todas las habitaciones de aquella casa, sobre todo el largo pasillo y creo ser un fantasma que vuelve a aquellas estancias. Pero no están como cuando vivíamos en ella. La casa que recorro es la que abandonamos después de la mudanza, completamente vacía. Conozco aquellas paredes como la palma de mi mano. Voy pasillo arriba y pasillo abajo mientras empiezo a quedarme dormido. Nos llevamos todos los muebles pero en una habitación dejamos un sofá desvencijado, una silla rota, una mesilla inservible y una lámpara vieja que no funcionaba. Lo colocamos todo como si aquellos trastos pudiesen usarse, como el diorama de una vida pasada y gastada situado en el centro de una casa vacía. Los muebles están en una habitación interior con una única ventana. Sé que estoy dormido, que ya estoy en el sueño, cuando la ventana se ha convertido en una puerta que da a un jardín cercado por una inmensa zarza imposible de atravesar. Deambulo por el jardín, me acerco a las púas que tienen el tamaño de mi mano, que pueden atravesarme el corazón, que ansían mi sangre. Me alejo de la zarza. Ruido de serpientes arrastrándose y de aviones cruzando el cielo que no puedo ver. Al fondo del jardín hay una especie de invernadero vacío. En una mesa están los miembros de mi antiguo grupo, Jerónimo Bermúdez, Jacobo Balseyro, John Ballantyne, Joaquín María Barrantes, Jacinto Barallobre, Jesualdo Bendaña y José Bastida. Toman té. Les saludo y me sirvo una taza. Escucho sin entender nada de lo que dicen. No se deje atrapar en torres extranjeras. Leer más

19 Ene

Palíndroms 22, Club Palindromista (3), Activitats (1)

per Jesús Lladó @JessLlad

El Club Palindromista neix amb l’objectiu d’agrupar gent d’arreu aficionada als palíndroms per tal de compartir-los. Val a dir que aquesta afició és ben minoritària però geogràficament està molt estesa. El perfil comú dels palindromistes és l’amor per la llengua, la passió pels jocs de paraules i l’especulació lingüística, tot acompanyat  sovint pel gust pel fet literari.

Des de ben aviat, les activitats del Club es van desenvolupar en quatre branques bàsiques:

1/ L’edició del seu òrgan de difusió, és a dir, la revista SEMAGAMES.

2/ La realització de trobades nacionals i internacionals regulars.

3/ La divulgació dels palíndroms.

4/ L’estudi i investigació de tot allò relacionat amb el fet palindròmic.

En l’anterior capítol, explicava breument el naixement del Club i de la revista SEMAGAMES, tot endegat per Josep M. Albaigès. Al cap de ben poc, s’hi va incorporar un personatge clau, Ramon Giné[1], que va passar de la seva afició solitària a editar la revista, a fer conèixer el Club a nivell internacional i a dur a terme una tasca de divulgació importantíssima. A la revista SEMAGAMES, li dedicaré alguns capítols pròximament.

Les trobades es van iniciar a Barcelona als anys noranta impulsades per Albaigès. Els primers anys no eren internacionals. Ens trobàvem palindromistes o aficionats del país (Albaigès, Giné, Lladó, Guillamon, Díez, Saumell, Campabadal, Isern, etc…) a dinar en un restaurant i durant l’àpat i la sobretaula debatíem, això sí, sempre amb humor, sobre palíndroms. D’aquesta manera també ens coneixíem. Al mateix temps, Giné va establir una trobada anual a casa seva, a Vilallonga del Camp, que s’anomenava “calçotada palindròmica” (en vam celebrar tretze). Ens hi trobàvem en petit comité Albaigès, Lladó i Màrius Serra, entre d’altres.

El 2005 comença una segona etapa de trobades, impulsada pel nouvingut Pere Ruiz. Aquestes adquireixen característiques diferents que marquen una nova època. Les desenvoluparé a partir del següent capítol.

 


 

PALÍNDROM DE LA SETMANA 

– Tu, la sal re. Passeig i, o, goig. 
– I és sa per la salut?

 


[1]              Palíndroms 12, En català (3). Històrics.




 

19 Ene

Nabiu

per Xènia Ribas @canetmar80

Deu fer ja ben bé un any i mig que no es veuen. Però just quan es pensen no pas que ho hagin superat però sí que més o menys ho han col·locat mínimament és quan es varen trobar de sobte a la plaça mercat. La Núria estava ficant un enciam i una bosseta amb quatre nabius a la cistella quan, d’alguna manera, li va semblar notar uns ulls clavats a sobre. Va aixecar la mirada i el va veure allà palplantat, fitant-la. Li va caure tota la compra a terra. La va recollir a poc a poc, la va posar al cabàs i es va anar incorporant de mica en mica mentre intentava recuperar el ritme respiratori i tranquil·litzar-se. En Martí se li havia anat acostant i ja el tenia just davant. Semblava prou serè però la veu li va tremolar en saludar-la. Leer más