per Joan Todó

(A partir d’una idea compartida amb Emili Manzano)

            Sóc un home d’estos d’imaginació escassa, igual que Joyce, igual que Salvat-Papasseit. Em costa trobar arguments. Tens un full en blanc, i què? Hi posaries un homenet, però ¿per què un homenet? ¿Per què no una doneta? ¿Jove o gran? ¿I per fer-li fer què? Encara més: un cop ja li has fet fer una cosa, ¿després què? ¿I com ho acabes? ¿I en quina època passa tot? ¿En quin país? ¿Al camp, o a ciutat? ¿S’enamora? ¿De qui? La resta de coses que li faci fer, o patir, ¿per a què? És un turment: el full en blanc segueix allà, les ganes d’escriure també (no pas ganes d’escriure alguna cosa, només ganes d’escriure), però no sabria en què concretar-ho.

El remei, abans, era obrir el diari, o la televisió. Avui dia, canviar de finestra, obrir la pestanya d’un periòdic digital. Buscar una notícia. Un fet qualsevol, divers. Un assassinat. En passen força, segurament; sobretot dones mortes a mans dels seus marits. Darrere cadascun d’ells hi ha una història; no pas la història nua i pelada, el qui, què, quan, on, per què als quals ha hagut de respondre el periodista, sinó l’amplificació d’aquestes preguntes fins a l’abisme. Perquè ens hem acostumat a rebutjar l’assassí, a posar-li fàcilment l’etiqueta (aquest diminutiu de l’ètica), a expulsar-lo de la comunitat dels bons, que sempre es conjuga en primera persona. Però no és tan senzill.

Perquè vet aquí un cas en què l’assassí no són unes simples inicials, ni tan sols és estranger. No només això: l’assassí és un professional més o menys reconegut. Els fets tenen lloc a les Corts: un home de 73 anys assassina a trets la seua dona, després se suïcida. Troben el cadàver amb el DNI a sobre, però tal com ha quedat el cos cal fer-li un reconeixement per confirmar que sí, que és ell. Es tracta del primer director de TV3, delegat del diari El País a Catalunya, col·laborador del New York Times. El cas és tan sorprenent que el nom d’ell salta als titulars, i fins i tot esclata una petita polèmica, d’aquelles d’estar per casa, pel fet que no surti el nom d’ella, de la víctima. Ella, al cap i a la fi, era una professional solvent (potser més que no pas reconeguda).

¿Què du algú com el tal Quintà a acabar així? A primera vista, sembla un cas de persona que “sempre saludava”. Potser seria aquesta, una història possible. La manera com una relació sentimental inicia una davallada més o menys vertiginosa fins a aquest infern, fins al tret a la cara. Però aleshores comencen a aparèixer articles necrològics, que t’expliquen qui va ser el tal Quintà. Marí mercant, periodista que a principis dels vuitanta destapa el cas Banca Catalana i tot seguit, alehop, Pujol el posa al capdavant de TV3. Però només dura cinc mesos. Tanmateix, els mateixos convergents li encarreguen dirigir un diari; dos mesos després que surti el primer exemplar al carrer, deixa el càrrec. Salta a l’Avui, on durant vint anys va publicant columnes d’opinió d’aquestes troglodites que diràs que només s’escriuen en aquest país. I aleshores, un bon dia, just quan el pujolisme ja està a les acaballes, salta del vaixell. El 2005 deixa l’Avui, que per altra banda poc després deixarà de ser l’Avui. Quintà comença a atacar durament tot allò que faci olor de catalanisme, ja sigui el prou innocent regionalisme pujolista, ja sigui l’independentisme que a poc a poc va substituint-lo. És el camí que ha recorregut tanta gent en aquest país; mirat de fora, no és ni tan sols sorprenent.

Aquí comença a haver-hi una novel·la diferent. Durant els dies posteriors a l’assassinat, van apareixent articles que descriuen el personatge. Resulta prou divertit, a causa del rumb ideològic prou laberíntic del personatge, veure com tots se l’espolsen; per als convergents era un espanyolista, per als espanyolistes era un convergent. “Que era un psicòpata, no ho dubtava quasi ningú, però tothom procurava dissimular-ho” seria potser la frase clau (és de Ferran Toutain). Tanques les pestanyes, tornes al document de Word en blanc. Has trobat un personatge més gran que la vida, diguem-ne, un monstre. Però un monstre que, durant ben bé trenta anys, ha circulat pels passadissos, pels menjadors, pels locals per on flueixen les altes instàncies del país, i les altes instàncies del país l’han suportat, l’han encimbellat fins que no han pogut més. ¿Qui explicaria la seva història? ¿Li dónes veu a ell mateix, crees un narrador testimoni? ¿Podries fer que ho expliqués la dona? ¿Ho expliques linealment? ¿O potser valdria la pena ficar-te en la pell d’un periodista que ha d’escriure un article sobre l’assassí, un periodista que va buscant el Rosebud particular de Quintà, aquest Rosebud que són els trets d’escopeta amb què va acabar tot?

T’adones immediatament que caldria documentar-te. Mirar d’assabentar-te sobre com era una redacció periodística als anys setanta, com era la marina mercant als seixanta, com era la Generalitat als vuitanta, com era TV3 durant el seu primer any d’existència (quan tenia aquella sintonia tan irritant). Què va passar durant aquells anys que tu no vas viure. Et cal fer parlar el personatge, fer que es mogui, que conversi amb altra gent, que maltracti les treballadores, que esbronqui els seus empleats. Et cal saber què és moure’s al voltant dels petits poderosos catalans, aquesta gent que, tot i petita, tu ni tan sols has ensumat, per molt que coneguis, a un nivell molt domèstic, la sensació del poder, aquest domini intangible que sembla envoltar certes persones, aquest carisma que redueix altres a la condició de llepes arrossegats. Fins i tot coneixes aquesta peculiar ceguesa del poderós, la incapacitat d’adonar-se amb quina mena de persones tracten: la manera com qualifiquen de simpàtic algú que a tu, subaltern, ni et saludava, la innocència amb què no s’adonen de res. Aquesta ingenuïtat dels poderosos. La seua psicopatia profunda. Penses ràpidament en referents. El Daniel Plainview de There will be blood. Un grapat de personatges d’Orson Welles, potser Charles Foster Kane, potser Falstaff. Els jutges de Kafka. El Daniel Pérez de Prudenci Bertrana (si calgués que fos el propi Quintà qui expliqués la història). Céline. Ubú. El Lyndon B. Johnson de Foster Wallace. Viento y joyas. Les novel·les de dictadors llatinoamericanes. Algun personatge de Robert de Niro. Els llibres de Baltasar Porcel d’aquella època. Canetti.

I sempre m’acaba passant el mateix. M’hauria de posar a escriure immediatament, i després ja ho arreglarem; això seria la solució. Però tan aviat concebo la possibilitat d’explicar una història que he trobat al diari i m’ha sobtat d’alguna manera, descobreixo que caldria documentar-me, i en cinc minuts em fabrico uns deures (llegir llibres, veure pel·lícules, anar a visitar llocs, remenar hemeroteques, i encara sort que ara n’hi ha de digitals) que se’m fan costa amunt, amb tota la feinada que tinc. Em sento incapaç d’escriure una sola ratlla d’una sola escena situada en un despatx de TV3 de 1984 si no sóc capaç de saber si hi havia algun test, si al test hi havia alguna planta, i quina planta era.

I finalment acabo tancant l’ordinador, obro un quadern i escric un poema que no té res a veure amb totes aquestes coses.