per Joan Todó

(A partir d’una idea compartida amb Emili Manzano)

            Sóc un home d’estos d’imaginació escassa, igual que Joyce, igual que Salvat-Papasseit. Em costa trobar arguments. Tens un full en blanc, i què? Hi posaries un homenet, però ¿per què un homenet? ¿Per què no una doneta? ¿Jove o gran? ¿I per fer-li fer què? Encara més: un cop ja li has fet fer una cosa, ¿després què? ¿I com ho acabes? ¿I en quina època passa tot? ¿En quin país? ¿Al camp, o a ciutat? ¿S’enamora? ¿De qui? La resta de coses que li faci fer, o patir, ¿per a què? És un turment: el full en blanc segueix allà, les ganes d’escriure també (no pas ganes d’escriure alguna cosa, només ganes d’escriure), però no sabria en què concretar-ho.

El remei, abans, era obrir el diari, o la televisió. Avui dia, canviar de finestra, obrir la pestanya d’un periòdic digital. Buscar una notícia. Un fet qualsevol, divers. Un assassinat. En passen força, segurament; sobretot dones mortes a mans dels seus marits. Darrere cadascun d’ells hi ha una història; no pas la història nua i pelada, el qui, què, quan, on, per què als quals ha hagut de respondre el periodista, sinó l’amplificació d’aquestes preguntes fins a l’abisme. Perquè ens hem acostumat a rebutjar l’assassí, a posar-li fàcilment l’etiqueta (aquest diminutiu de l’ètica), a expulsar-lo de la comunitat dels bons, que sempre es conjuga en primera persona. Però no és tan senzill. Leer más →