13 Feb

Empixonar

per Xènia Ribas Beltran

Divendres al vespre van a prendre alguna cosa al bar de sempre. Quan s’asseuen, l’Abdul se’ls acosta per preguntar-los què volen.

– “Pues lo de siempre. Unos gins”.

L’Helena no entén per què s’entesten a adreçar-s’hi en castellà. És cert que no parla un català perfecte però es defensa prou bé. Aquesta dèria general de canviar l’idioma quan el color de pell no és el mateix l’enfurisma. Com si el català repel·lís els orígens diferents…

Ella no diu mai res però es sent profundament incòmoda. No és pas el que diuen. No són obertament racistes i ni tan sols s’hi consideren. És el que callen. És com el tracten. Petits detalls com somriures artificials que mal amaguen una mena de benevolència i commiseració. O escoltar-lo parlar del seu país com si els narrés les vacances d’estiu en un destí exòtic. No, no les sentirà dir mai que les persones migrades (els immigrants eterns) reben tots els ajuts o que col·lapsen la sanitat pública però pensa que no seran mai capaces de veure’l com un igual. Està segura que això, d’una manera o altra, ho transmeten i que l’Abdul ho percep. I això l’avergonyeix i li dol. Perquè ella, quan a la universitat els parlen del principi d’igualtat, s’ho creu.

L’Helena bull però sempre s’acaba mossegant la llengua. No és capaç de treure la força per rebel·lar-s’hi i, si la trobés, segurament tampoc no sabria com explicar-los-ho. És molt difícil ser jove.

Aquella nit va a dormir empixonada.


Empixonar vol dir empipar-se molt. I empixonament és l’acció o l’efecte d’empixonar o d’empixonar-se. 

 

One thought on “Empixonar

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *