per Xènia Ribas Beltran

Divendres al vespre van a prendre alguna cosa al bar de sempre. Quan s’asseuen, l’Abdul se’ls acosta per preguntar-los què volen.

– “Pues lo de siempre. Unos gins”.

L’Helena no entén per què s’entesten a adreçar-s’hi en castellà. És cert que no parla un català perfecte però es defensa prou bé. Aquesta dèria general de canviar l’idioma quan el color de pell no és el mateix l’enfurisma. Com si el català repel·lís els orígens diferents… Leer más →