16 Mar

Feredat

per Xènia Ribas Beltran

Un dimecres tòrrid del mes de juliol passat, vaig anar a buscar l’Íngrid – la meva neboda – al casal. Feia un dia d’una calor insuportable i xafogosa, gairebé de calitja. Només obrir la porta de casa, el sol em va atacar, inclement, i no havia fet ni dues passes que ja em regalimaven unes gotes de suor front avall. Caminava lentament, com si alguna força interna de la Terra em volgués xuclar cap endins i no pogués moure els peus sense fer un esforç colossal. I així, arrossegant-me, vaig arribar a la plaça on havia de recollir-la. “Tieta!”. I va acompanyar el crit de celebració d’una abraçada tendra i suada.

Vàrem començar a desplaçar-nos a poc a poc – “ella també és víctima d’aquesta força terrestre”, vaig pensar – i, a ritme de tortuga, vàrem aconseguir arribar a casa. Tampoc no és que no hi fes pas calor, a dins, – encara em resisteixo als aires condicionats – però almenys, com que de teulada sí que en tinc, hi havia ombra. I, a més, jo, tota múrria, ja duia de cap una activitat per fer plegades que no impliqués pràcticament moviment: el dia abans, vaig comprar-li una llibreta amb tot de dibuixos de tres nenes que calia vestir amb uns adhesius amb formes de tot tipus de peces de roba. I no eren pas criatures qualssevol, no. Eren de sang blava. I l’Íngrid, que és una fan empedreïda de Frozen, estava encantada mentre anava passant les pàgines: ara les princeses van al ball, ara van en el carruatge, ara fan una festa de disfresses… I, quan va agafar els fulls amb els adhesius, m’anava dient “tieta, i mira aquesta faldilla”, “i mira aquest vestit”, “i mira aquesta diadema”… I va ser just després d’uns quants “mira” més, que va esclatar a riure. Va ser una rialla fresca, natural, espontània i vigorosa. I jo, que no sóc fan de Frozen però sí de la meva neboda, vaig acompanyar-la però ja en aquell moment em vaig desconcertar. “De què riu?” – vaig pensar –. “Es deu haver esverat”. Però no m’acabava de quadrar.

I sense caure en una obsessió ni en una compulsió, la pregunta se m’anava repetint: “de què reia?”. I, al cap d’un parell de dies, vaig pensar que, si en volia treure l’entrellat, havia d’abandonar la meva òptica d’adulta i intentar reviure la situació com si fos ella. “De què reia?”. I de sobte, ho vaig veure clar: reia perquè estava contenta. Així de senzill. L’alegria que havia sentit amb aquell regal que tant li havia agradat l’havia fet riure. I, llavors, la pregunta següent, aquest cop interpel·lant-me a mi mateixa va ser: “com pot ser que m’hagi costat tant adonar-me’n?”. I la resposta punyent, fins i tot dura, també amb forma d’interrogant: “quant de temps fa que no rius, simplement, perquè estàs contenta?”. I vosaltres? Quant en fa? No s’hi val recordar-nos d’aquells bons moments en què la vida ens somriu i tenim la rialla fàcil, que quasi s’escapa sola. Ni tampoc de les coses que ens fan gràcia o d’algú que ens fa riure. No, no, no. No feu trampa. Esclafir a riure només per alegria. Quant de temps fa que no…? Fa feredat, oi?

 


Feredat vol dir horror, por intensa.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *