per Xènia Ribas Beltran

Un dimecres tòrrid del mes de juliol passat, vaig anar a buscar l’Íngrid – la meva neboda – al casal. Feia un dia d’una calor insuportable i xafogosa, gairebé de calitja. Només obrir la porta de casa, el sol em va atacar, inclement, i no havia fet ni dues passes que ja em regalimaven unes gotes de suor front avall. Caminava lentament, com si alguna força interna de la Terra em volgués xuclar cap endins i no pogués moure els peus sense fer un esforç colossal. I així, arrossegant-me, vaig arribar a la plaça on havia de recollir-la. “Tieta!”. I va acompanyar el crit de celebració d’una abraçada tendra i suada.

Vàrem començar a desplaçar-nos a poc a poc – “ella també és víctima d’aquesta força terrestre”, vaig pensar – i, a ritme de tortuga, vàrem aconseguir arribar a casa. Tampoc no és que no hi fes pas calor, a dins, – encara em resisteixo als aires condicionats – però almenys, com que de teulada sí que en tinc, hi havia ombra. I, a més, jo, tota múrria, ja duia de cap una activitat per fer plegades que no impliqués pràcticament moviment: el dia abans, vaig comprar-li una llibreta amb tot de dibuixos de tres nenes que calia vestir amb uns adhesius amb formes de tot tipus de peces de roba. I no eren pas criatures qualssevol, no. Eren de sang blava. I l’Íngrid, que és una fan empedreïda de Frozen, estava encantada mentre anava passant les pàgines: ara les princeses van al ball, ara van en el carruatge, ara fan una festa de disfresses… I, quan va agafar els fulls amb els adhesius, m’anava dient “tieta, i mira aquesta faldilla”, “i mira aquest vestit”, “i mira aquesta diadema”… I va ser just després d’uns quants “mira” més, que va esclatar a riure. Va ser una rialla fresca, natural, espontània i vigorosa. I jo, que no sóc fan de Frozen però sí de la meva neboda, vaig acompanyar-la però ja en aquell moment em vaig desconcertar. “De què riu?” – vaig pensar –. “Es deu haver esverat”. Però no m’acabava de quadrar.

I sense caure en una obsessió ni en una compulsió, la pregunta se m’anava repetint: “de què reia?”. I, al cap d’un parell de dies, vaig pensar que, si en volia treure l’entrellat, havia d’abandonar la meva òptica d’adulta i intentar reviure la situació com si fos ella. “De què reia?”. I de sobte, ho vaig veure clar: reia perquè estava contenta. Així de senzill. L’alegria que havia sentit amb aquell regal que tant li havia agradat l’havia fet riure. I, llavors, la pregunta següent, aquest cop interpel·lant-me a mi mateixa va ser: “com pot ser que m’hagi costat tant adonar-me’n?”. I la resposta punyent, fins i tot dura, també amb forma d’interrogant: “quant de temps fa que no rius, simplement, perquè estàs contenta?”. I vosaltres? Quant en fa? No s’hi val recordar-nos d’aquells bons moments en què la vida ens somriu i tenim la rialla fàcil, que quasi s’escapa sola. Ni tampoc de les coses que ens fan gràcia o d’algú que ens fa riure. No, no, no. No feu trampa. Esclafir a riure només per alegria. Quant de temps fa que no…? Fa feredat, oi?

Feredat vol dir horror, por intensa.