Fer catúfols, repapiejar
En Pere ja n’ha fet setanta-dos. Comença a tenir una certa edat però encara no es sent vell. És un home alegre i actiu. Camina mitja hora cada dia per la sorra de la platja. Sap que és important no rovellar-se. També es troba sovint amb els amics i, de qualsevol cosa, en fan una bona tertúlia. Parlen de tot: d’actualitat, de literatura, de filosofia, d’art, de la vida i, fins i tot, de banalitats com el futbol. Mens sana in corpore sano, que en diuen.
Dimarts, en Pere està escarxofat al sofà prenent un cafè ben curt – sense sucre, com ha de ser – i fumant un caliquenyo amb la sonata per a violí núm. 9 de Beethoven de fons. Sona el mòbil. Fa una ganyota. Recoi, quina trucada tan inoportuna… És el seu fill, en Marc:
– Hola, papa. Que estàs bé?
– Sí, és clar. I per què no he d’estar-ho?
– Però… On ets?
– On he de ser? Doncs a casa!
– Papa, i, llavors, com és que no has anat a buscar la Júlia?
– La… La Júlia! Ostres! Bufa… Perdona, fill. Perdona…
Es calça a corre-cuita i surt disparat cap a l’escola. Allà, la mestra l’espera amb cara de pomes agres i la Júlia, asseguda en un racó amb els braços creuats, el mira amb els ulls plorosos i furibunds i amb un moc groc que li penja del nas.
Al cap d’un parell d’hores, en Marc va a casa del pare a recollir la nena. En Pere es torna a disculpar.
– No, no passa res, papa. Ara que… estàs a la lluna de València, eh, últimament? Que la setmana passada et vas descuidar l’Indi lligat a la porta de la fruiteria!
La Júlia riu. (“Hihihihi, avi despistat”).
– Sí, filla, sí. Ja ho pots ben dir! L’avi fa catúfols – diu i ho acompanya d’una gran rialla.
En Pere tanca la porta i s’asseu a la butaca. No engega el llum, que la claror de la lluna plena l’embolcalla. Encén un altre caliquenyo i sospira. Que dur que se li fa acceptar que té alzheimer…
Fer catúfols significa tenir afeblides les facultats mentals a causa de l’edat. És una expressió sinònima del verb repapiejar i també de fer caducs o caduquejar.