18 Abr

Poesia de Josep Palau i Fabre

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

Sonet escrit de cara a la mort

En els cercles concèntrics del teu iris,

com en l’aigua agitada per un roc,

jo veig la meva imatge entre deliris,

segur només d’haver arribat enlloc.

 

La diminuta arena dels martiris

i les pedres brillants de gebre i foc

encenen les ciutats de cementiris

que habiten les fondàries d’aquest lloc.

 

El dia que es farà l’aigua quieta

i el teu ull serà net com un espill

contemplaré la meva faç perfeta.

 

I després del moment del gran perill,

amb la boca negada, i capgirat,

vindré a raure al teu fons d’eternitat.

(7 de juliol del 1945)

Comiat

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.

La tinta m’empastifa els dits, les venes…

– He deixat al paper tota la sang.

 

¿On podré dir, on podré deixar dit, on poder inscriure

la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,

la tempesta en la sang sinó en la sang,

l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?

¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,

morint-me?

La resta són paraules…

Res no sabré ja escriure de millor.

Massa a prop de la vida visc.

Els mots se’m moren a dins

i jo visc en les coses.

(París, 6 de maig del 1946)

 

Palau i Fabre, J. Poemes de l’Alquimista. Barcelona: Proa, 2001 (Els Llibres de l’Óssa Menor, 72).

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *