20 Abr

Gaubança

per Xènia Ribas Beltran

La Sílvia li diu que sí, que és cert que l’Adrià sempre ha estat un nen força mogut però que ara és més que això. S’està tornat un marrec indòmit, rebel, sorrut… Busca brega amb els companys de classe, sobretot amb la Júlia, pobreta. I tot això, aparentment, de la nit al dia. Com a mestra, insisteix que un canvi tan sobtat l’ha d’haver causat algun problema a casa – sí, és clar, els pares sempre responsables de totes les circumstàncies negatives… –. I l’Ariadna, que comença a estar una mica farta d’aquesta cantarella, li repeteix que no una vegada i una altra, que tot està igual que sempre; son pare potser no està prou per ell però això és així des que es varen separar.

Un dia, després de rumiar-hi molt, explica a la Sílvia aquella anècdota del gos abandonat a la muntanya.

– Et semblarà una fotesa… I la veritat és que no crec que hi tingui res a veure perquè no ha tornat a mencionar-ho… Però t’ho explico perquè aquell dia es va disgustar molt i he recordat que al cap de poc va ser quan va tallar el floc de cabells a aquella nena.

– Bé, potser sí que hi està relacionat, Ariadna. Mira, jo penso que hi ha xicalla que demana una mascota per un simple caprici, com si fos una joguina qualsevol. Però n’hi ha d’altres que, tot i que no ho saben expressar, el que busquen és una connexió amb els animals, amb la natura.

– Ja, Sílvia… Entenc el que vols dir però jo no puc pas tenir un gos a casa. No me’n podria fer càrrec.

Llavors, la Sílvia li proposa que dugui l’Adrià a una hípica. “Així es podrà relacionar amb cavalls, gossos i altres animals i a tu no t’implicarà cap obligació diària”. L’Ariadna ho troba una bajanada – “bufa, aquesta últimament està tan exultant que sembla una il·luminada” – però veu son fill tan trist i descontrolat que decideix provar-ho.

Per fi arriba el dia. L’Adrià obre els ulls com plats i no es perd cap detall. Veu dos cavalls que galopen veloços en un prat, perseguint-se, i tremola. “I si em fan pujar en un d’aquests?”. Després, un senyor molt simpàtic li planta una euga – la Frenya – al costat. És negra, alta, esvelta. La mira i va aixecant el cap lentament, com si volgués mesurar-ne l’alçada. Definitivament, conclou que és un gegant mastodòntic. Està completament esporuguit però l’atracció és encara més gran que la por. Sense que pugui pensar-s’ho dos cops, s’hi troba a sobre. De mica en mica, es va relaxant i l’envaeix la felicitat. Després la dutxa, la duu a la quadra i li dóna unes pastanagues.

– Mama, que hi tornarem?? Si us plau, si us plau, si us plau…

– Si vols, i tant que sí, patufet!

L’Adrià esbossa un d’aquests somriures que només saben fer els nens. Un somrís  tan gros que li deforma la cara. Per dins, sent una gaubança tan intensa com mai.

Des d’aquell dia, ha tornat a ser el nen alegre – i mogut – de sempre. Fins i tot, juga amb la bleda de la Júlia.


Gaubança és una alegria viva, immensa.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *