27 Abr

Raucar

per Xènia Ribas Beltran

Per fi arriba dissabte. Es lleva, es dutxa i s’esforça en el pentinat. Normalment, no la conviden a les festes d’aniversari dels alumnes – per sort – però aquesta li fa il·lusió. Molta il·lusió. La mare de l’Adrià li està molt agraïda pel consell que li va donar i, per això, li ha demanat que hi vagi. I és que és innegable que el nen, d’ençà que va a l’hípica, ha fet un tomb. Està sempre radiant, amb una actitud positiva. S’entafora uns texans ajustats, una camisa de quadres i unes botes camperes. Es remena els cabells altre cop i se’ls recull en una cua de cavall. Res millor que una autèntica vaquera per moure’s entre equins! Es mira al mirall i riu.

El matí no pot anar millor. La quitxalla està d’allò més emocionada. Volten amb uns ponis que aguanten estoicament els crits d’alegria i d’esverament. “Jo vull muntar aquest de color negre!”. “Que puc tornar a pujar?”. “I si es posa a córrer i no para?”. Alguns nens juguen en un bassal on, de tant en tant, rauca alguna granota despistada.

L’Ariadna fa un destacat de la Sílvia. “L’he volguda convidar perquè té una implicació amb els alumnes que la majoria de professors no tenen. És just reconèixer-ho”.  Els pares assenteixen tots, unànimement. En Marc li somriu i li pica l’ullet, dissimuladament. Ella nota l’escalfor d’una gran satisfacció interna. No només perquè ell ha escoltat el comentari sinó també perquè segur que ha notat l’amor que li professen els nens.

Però la vida mai no és tan idíl·lica. I la malastrugança, com sempre, aguaita la Sílvia. De cop, sense que se n’adonin, arriba un esportiu blanc. Ningú no en fa cabal però, de sobte, la Júlia es decanta del grup i arrenca a córrer en una carrera desenfrenada. “Mama, mama, mama!”. L’Alba baixa del cotxe i abraça la seva filla. Després, s’acosta a en Marc i el besa.

La Sílvia ni tan sols no sap l’excusa que ha posat per marxar esperitada de la festa. Mentre plora desconsoladament asseguda al sofà de casa, es tortura. “Ets imbècil… No n’aprendràs mai…”.


Raucar és quan les granotes criden. I un rauc n’és el crit.

 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

* Copy This Password *

* Type Or Paste Password Here *