per Xènia Ribas Beltran

Així és la seva vida. Dia rere dia, els van a buscar i els fan pujar en aquell camió rònec i brut, ben empudegat, on amb prou feines hi caben. I ai de qui rondini o ronsegi, que s’endú una bona fuetada sense cap mena d’escrúpol o mirament.

I quan arriben a destí, tot el sant dia pencant sense ni aigua, ni menjar ni pausa. De vegades, sota un sol abrasador. De vegades, amb un fred punyent i humit que els fa l’efecte que se’ls menjarà els ossos. I vinga amunt, vinga avall traginant constantment els pesos al so de la trompeta que aquell que els dirigeix fa sonar per marcar-los el ritme. I ai de qui es lesioni, prengui mal o es posi malalt, que vés a saber què se’n farà, d’ell…

Al vespre, el camió torna a recollir-los i hi pugen rebentats i sense força per res més que no sigui esperar, pacients, l’arribada a casa. No és que sigui un lloc gaire més acollidor que la carraca que els carreteja amunt i avall però, com a mínim, podran descansar una mica i els donaran una dosi de farratge minsa però suficient perquè el dia següent no es desplomin mentre feinegen.

I l’endemà, sant tornem-hi. Els rucs de fira traginen, altre cop, la canalla pels carrers del poble que toqui. Aquells nins, com tots, xisclen, alegres i cofois, i en pugen i en baixen tal com si fossin una roda de fira o el tren de la bruixa. I ells, més que tristos, se’ls miren resignats amb aquelles orelles llarguíssimes caigudes enrere i la mirada clavada a terra. No protesten ni s’hi oposen. I és que saben perfectament que brams d’ase no arriben al cel.

He fet servir aquest refrany d’una manera força literal però, en realitat, s’empra per demostrar que no donem importància quan alguna persona ens diu alguna cosa que no ens agrada. O dit d’una altra manera, el fem servir per indicar que allò que algú diu no mereix d’ésser atès.

Aprofito per dir que l’atracció a què habitualment ens referim com a “noria”, en català, n’hem de dir roda o roda de fira. També la podem anomenar sínia, igual que a la màquina per treure aigua.