Merles (3a part)
per Xavi Ballester
Imatge cedida per Lu Garriga, la seva autora
El batibull d’aus s’engoleix a si mateix, la massa grisenca de plomes forma un sol cos embogit, brut i famolenc que picoteja i picoteja i picoteja sense fi fins que un home s’hi atansa.
– Senyora, perdoni, es troba bé? Puc ajudar-la?
– Quim, on t’havies ficat?
– Perdoni, senyora, jo no…
– Res d’excuses, fill. Per què m’has deixat sola? Et veig més prim, ja menges prou?
– Senyora, què li ha passat?
– Els ocells aquests que s’han tornat bojos! No em sorprèn, pobrets, ningú no té cura d’ells i si els haguessis vist fa una estona, tots estesos a terra mig morts de gana.
– Morts, qui?
– Va vinga Quim anem per feina. Cull la bossa del terra i ajuda’m a escampar el pa…Si més no ja t’has tret aquell barret horrible i aquelles ulleres tan grosses que no deixaven veure els ulls tan macos que tens.
– Com diu? És seva aquesta bossa?
– Hem de salvar les merles, fill, els hi hem de donar el pa i així no es moriran i tornaran a volar.
– Quines merles, senyora? Jo només veig coloms.
– Quim, ara no em vinguis amb romanços i ajuda’m. Són merles i he de salvar-les, sinó moriran totes.
– Miri-se’ls bé, senyora, això són coloms.
– Ningú no fa res, fill. Que no ho veus que tan sols ens tenen a nosaltres?
– De qui parla? Qui no té a ningú? Els coloms?
– Les merles són negres, fill, i els coloms grisos. Quim, no et preocupis i fes el que et dic. Si m’ajudes, quan arribem a casa ja diré als teus germans que parin ells taula.
– Que els seus fills l’esperen, senyora?
– Quan et fas vella aprens que els únics que et necessiten són els ocells. Ja ningú, llevat dels vells, els hi llença pa.
– Vol que l’acompanyi a algun lloc? Que viu a prop d’aquí?
– A prop? Tu no saps el que m’ha costat arribar fins aquí, fill. El viatge ha estat llarg, però, malgrat tot, ha valgut la pena. Quan he escoltat el nom per la televisió ja m’ha semblat lluny, AR-KAN-SAS, però finalment hi he pogut arribar. Ja ho veus…I és clar que vull que m’acompanyis, fill.
– A on ha arribat, senyora? Vol dir aquí, al passeig Maragall?
– Ho veus, com jo tenia raó: vocals obertes i això són merles.
– Té sang a les mans, vol que avisi algú?
– Només vull tornar a casa, fill, em temo que el viatge de tornada serà llarg. Va, vinga, Quim, dóna’m la mà.
– Senyora, jo no em dic…
En constatar que ni tan sols pot comptar amb en Quim, el fill amb més bon cor dels tres, agafa el caminador i tots dos giren cua i marxen en silenci fent petits gambirols.
L’home es queda amb la paraula a la boca observant indefens com la silueta de l’àvia s’empetiteix a mesura que s’allunya fins que desapareix rere la cantonada. Emperpalat en mig del passeig, amb els braços caiguts, fa una llambregada al seu voltant. Després d’un moment d’indecisió, agafa la bossa de plàstic del terra i comença a llençar engrunes de pa al terra. A poc a poc, un darrera de l’altre, tornen els ocells.
És gairebé migdia. El sol cau a pes. Les ombres dels arbres es dibuixen sobre els panots sense que ningú les trepitgi. Al cap d’una estona, un agent municipal s’apropa.
– Perdoni, senyor, què està fent?
– Que no ho veu? Què vol, que es morin de gana, pobretes?
– Ja…però és que està prohibit donar de menjar als coloms…
– Coloms? Coloms diu? No veu que són merles, agent. Les merles són negres i els coloms grisos- li respon l’home mig indignat.
És el primer dia de l’any, no té ganes de complicar-se la jornada de bon matí, prou fomut és treballar en festiu, pensa, i no poder dinar amb la família. Així que l’agent municipal decideix marxar fent un gest de condescendència amb el cap. El brunzit del trànsit s’apodera del carrer i ofega el parrupeig de les aus.