per Xavi Ballester

Imatge cedida per Lu Garriga, la seva autora

Aquí la 1a part.         

Aquí la 2a part.                                         

El batibull d’aus s’engoleix a si mateix, la massa grisenca de plomes forma un sol cos embogit, brut i famolenc que picoteja i picoteja i picoteja sense fi fins que un home s’hi atansa.

– Senyora, perdoni, es troba bé? Puc ajudar-la?

– Quim, on t’havies ficat?

– Perdoni, senyora, jo no…

– Res d’excuses, fill. Per què m’has deixat sola? Et veig més prim, ja menges prou?

– Senyora, què li ha passat?

– Els ocells aquests que s’han tornat bojos! No em sorprèn, pobrets, ningú no té cura d’ells i si els haguessis vist fa una estona, tots estesos a terra mig morts de gana.

– Morts, qui?

– Va vinga Quim anem per feina. Cull la bossa del terra i ajuda’m a escampar el pa…Si més no ja t’has tret aquell barret horrible i aquelles ulleres tan grosses que no deixaven veure els ulls tan macos que tens. Leer más →