Fer la fi del cagaelàstics
Hi ha una llegenda que, des de fa segles, governa el regne dels animals. Ja fa molt de temps que els més ancians la conten als cadells i als joves, que obren uns ulls esbatanats plens d’admiració i d’incredulitat.
Diuen que els dinosaures, que passejaven majestuosos per la faç de la Terra fa anys i panys, eren uns visionaris. Però no perquè tinguessin el do de predir l’esdevenidor; tampoc no eren pitonisses ni es valien d’observar el vol de les aus. Simplement, posseïen aquesta capacitat com si fos un sentit tal com la vista o l’olfacte.
I va ser així com un dia, aquests mastodonts immensos varen vaticinar que, al cap de molts segles, el planeta seria envaït per una espècie d’animalons d’aparença dèbil, feble i esquifida però, malgrat això, amb un poder mortífer i destructiu abominable. Aquestes bèsties ferotges subjugarien la resta d’espècies, que desapareixerien o bé perdrien la llibertat i, fins i tot, en molts casos, l’essència pròpia.
Per això, quan va arribar l’era glacial, varen decidir ignorar tots els recers i aixoplucs i immolar-se. Si havien de fer la fi dels cagaelàstics, més valia fer-ho amb dignitat.
L’expressió Fer la fi del cagaelàstics significa acabar malament en la fortuna, en la salut; anar a mal borràs (i Anar a/de mal borràs, a més d’anar malament, molt avall en la fortuna, en la salut…, també vol dir malmetre’s, perdre’s).