Poesia de Blai Bonet
seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés
Catalunya els ulls: pobresa avara
que, del desastre, en fa flor de farina,
que, en cap de mort, hi posa santa espina,
que sempre és profecia i no pa d’ara.
Si em parles clar de Catalunya clara,
no en parlis bé, escriu-me com que eguina
des d’un rossinyol gris que no té alzina
i té per bec el bec d’una atzavara.
Si he de ser lliure, haurà de ser demà.
Avui la falç ha de dinar de falç
i, en lloc de viure, sempre demanar
que la història ens sigui un forn de calç
on moreres em siguin el fossar
on demà put de demanar queixals…
[p. 19]
Una teulada amb un colom: el dia.
L’home i la feina fan el seu treball.
Ningú no és la paraula; és el cascall
on l’home és or i l’ésser el somnia.
El foc que hi ha en una esca s’encendria,
si una altra esca li fes de batall,
però el jorn d’un jornal sempre és al tall
de la feina on la idea és profecia…
Verda s’aixeca, s’apareix no blava,
la nit alta, no grisa, si favada.
L’home entén l’home. El foc se desenclava
de l’esperança vil. Ja tota alada,
la certesa és el temple. El rei és bava.
Entén l’esclau la llet de l’aucellada.
[p. 37]
Som la vergonya, jo, et vaig darrera
amb el cap blanc i greix on no en voldria.
La passió és el vell bosc i tria
verdor d’enguany que és nova i no m’espera…
Per què m’has d’esperar, si la carrera
dels novells i teus membres fa més via
que la bellesa, i la mirada impia
dels meus ulls és el vol d’una pedrera?
Mentider és qui no creu, i tot jo crec
que te fa un mal al cor veure esgarrat
mon roure que, fet taula, per tu és sec.
No et faci pena el bosc enamorat:
tot és fusta i abril: jo que no et bec
i tu que ets creu que de mi m’ha guardat.
[p. 47]
BONET, BLAI Sonets. Edició a cura de Xavier Lloveras. Barcelona: Empúries, 2000.