28 Nov

Aquells qui no sóc jo

Xavi Ballester

Aquest matí, de camí a la biblioteca Vila de Gràcia per anar a recollir un llibre de l’Amy Hempel que havia reservat dues setmanes enrere, m’he creuat amb un grup de nens que tornaven de la piscina. No deurien tenir més de sis anys, caminaven en fila i agafats de la mà per parelles. La monitora que els guiava els animava tot dient-los que a cada passa que feien estaven una mica més a prop del casal. Llavors els ha proposat un joc per fer més entretinguda la tornada: es tractava de cantar una cançó amb una única vocal, l“o”. La noia s’ha girat de cara als nens –ara caminava enrere amb passes curtes-, ha obert els braços com si carregués un cistell enorme, ha arrufat el nas i els ha invitat a imaginar-se que eren un ós gegant de les muntanyes. Va vinga, ara ben exagerat i amb una veu ben forta i greu com si fóssim un ós que mai té fred ni calor! Tot seguit ha començat cantar:

“Ol gogont dol po, oro bollo, oro bollo,

Ol gogont del po, oro bollo pol bolcó”.

Era una noia molt voluntariosa, capaç, n’estic segur, de no defallir i continuar fent l’ós fins on fos necessari, malgrat el sol de juliol que ens queia al damunt i abrasava les voreres. La seva crida ha tingut resposta immediata i els infants, sota les seves gorres vermelles tacades de fang i en una demostració adorable de sentit de l’humor, han travessat la plaça de la Revolució cantant amb els braços oberts, trepitjant fort i fent ganyotes d’ós.

“Ol gogont dol po, oro bollo, oro bollo,

Ol gogont del po, oro bollo pol bolcó”.

Obeir, malgrat no ho sembli, pot ser alliberador.

Una parella de japonesos els feien fotografies, reien, i els tornaven a fotografiar. Potser al Japó els nens no canten amb l’”o” o potser no juguen a fer l’ós o potser directament no juguen.

Llavors he pensat que m’agradaria ser un nen que vol ser un ós. O potser un ós que vol ser un nen. Quan he alçat els ulls, l’última parella d’infants, encara agafats de la mà, enfilava la cantonada fins a desaparèixer.

Però jo he seguit recordant tots els qui m’agradaria ser i no sóc: un llenyataire de la taigà, una cantant de soul de cabells crespats i veu rogallosa, el capità Furillo de Hill Street Blues…A vegades desitjo ser un avi, un avi en cadira de rodes. Un desig que no puc confessar a ningú perquè estic segur que qualsevol a qui li digués em miraria malament i em consideraria un desaprensiu o directament un poca solta. Però jo crec que si arribes als vuitanta anys ja has caminat prou a la vida i ja t’està bé que et duguin als llocs, sempre i quan mantinguis el cap clar per poder decidir on vols que et duguin.

Aquesta nit, quan m’has trucat i m’has tornat a explicar l’ictus de la teva mare, que a l’empresa no han acceptat la teva proposta de compra innovadora, que el gos del veí no et deixa dormir per les nits, que se t’ha ajuntat tot, que a la nena li està sortint un queixal, que necessites espai de reflexió, donar un gir, que et trobes en un mal moment però que els mals moments comencen i acaben, que aquesta tardor t’agradaria fer classes de swing, que no sabem estar l’un sense l’altre i el llarg etcètera de sempre, t’escoltava i anava pensant totes les frases que m’hagués agradat dir-te però que ja no em sentia dir-te. La raó i el treball honest consolen al trist, vaig llegir no sé a on, no sé quan. Ves a saber què vol dir això. Tu has seguit parlant a la meva orella amb el teu to compassiu que sempre utilitzes per amagar la teva arrogància innata. Però aquesta vegada no he dit res.

Jo no sóc un nen i mai seré un ós, he recordat en penjar el telèfon. Potser algun dia seré un avi en una cadira de rodes i el cap torçat.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *