per Xènia Ribas Beltran
La pruïja que sent és monumental. Però ningú no n’és conscient. Almenys no del tot. I és que, malgrat que encara és una nena, ja ha après a dissimular ben bé com una persona adulta quasi professional en la matèria. Suma ja molts desenganys a les espatlles i n’ha sabut extreure la lliçó corresponent. Als pares, no n’hi haurà mai CAP que els sembli bé. Tant se val com sigui – gros, petit, blanc, negre, alt, baix, pelut, sense ni un sol pèl, prim, gras…-, no n’hi ha ni un, ni un de sol, que sigui apte per sa filla. I això, ella, no ho porta gens bé. No ho entén ni ho entendrà mai. Per això, s’amaga i ho porta d’estranquis, tot i els inconvenients i el malestar que li provoca tenir un secret amb els pares.
Què hi farem… Ella mateixa hauria preferit una altra cosa però, després d’haver rebut negatives a un gos, un gat, un poni, un lloro, una tortuga, un hàmster, un peix, un periquito, un conillet d’índies, cucs de seda, caragols i un cent peus, pensa que els polls no són pas una mala opció. No els pot acaronar i li costa de veure’ls però tenen l’avantatge que sempre els porta al damunt vagi on vagi. I la picor… Confia que s’hi acabarà acostumant.
Pruïja és una picor intensa, viva. A més, són les ganes vehements de fer una cosa. També se’n pot dir prurit. Finalment, el verb pruir significa produir pruïja.