seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés
Arrel de llengua
Ens sagnaren els llavis del menyspreu.
Sobreeixida del teu bes, em brostaren arrels de llengua en el cos
per a donar forma amb dits d’argila als teus pensaments.
Ens envejaren, obscenes, les banderes del record,
les tatuàrem d’alzinars dubtosos, cisellant l’aire amb la mirada,
atès que tu implorares aquest fútil destí.
Només suraren els noms sense esma ni delit,
aquells pels qui ni el vent ja no tingué recança.
Aquest matí, de camí a la biblioteca Vila de Gràcia per anar a recollir un llibre de l’Amy Hempel que havia reservat dues setmanes enrere, m’he creuat amb un grup de nens que tornaven de la piscina. No deurien tenir més de sis anys, caminaven en fila i agafats de la mà per parelles. La monitora que els guiava els animava tot dient-los que a cada passa que feien estaven una mica més a prop del casal. Llavors els ha proposat un joc per fer més entretinguda la tornada: es tractava de cantar una cançó amb una única vocal, l“o”. La noia s’ha girat de cara als nens –ara caminava enrere amb passes curtes-, ha obert els braços com si carregués un cistell enorme, ha arrufat el nas i els ha invitat a imaginar-se que eren un ós gegant de les muntanyes. Va vinga, ara ben exagerat i amb una veu ben forta i greu com si fóssim un ós que mai té fred ni calor! Tot seguit ha començat cantar:
“Ol gogont dol po, oro bollo, oro bollo,
Ol gogont del po, oro bollo pol bolcó”. Leer más
La pruïja que sent és monumental. Però ningú no n’és conscient. Almenys no del tot. I és que, malgrat que encara és una nena, ja ha après a dissimular ben bé com una persona adulta quasi professional en la matèria. Suma ja molts desenganys a les espatlles i n’ha sabut extreure la lliçó corresponent. Als pares, no n’hi haurà mai CAP que els sembli bé. Tant se val com sigui – gros, petit, blanc, negre, alt, baix, pelut, sense ni un sol pèl, prim, gras…-, no n’hi ha ni un, ni un de sol, que sigui apte per sa filla. I això, ella, no ho porta gens bé. No ho entén ni ho entendrà mai. Per això, s’amaga i ho porta d’estranquis, tot i els inconvenients i el malestar que li provoca tenir un secret amb els pares.
Què hi farem… Ella mateixa hauria preferit una altra cosa però, després d’haver rebut negatives a un gos, un gat, un poni, un lloro, una tortuga, un hàmster, un peix, un periquito, un conillet d’índies, cucs de seda, caragols i un cent peus, pensa que els polls no són pas una mala opció. No els pot acaronar i li costa de veure’ls però tenen l’avantatge que sempre els porta al damunt vagi on vagi. I la picor… Confia que s’hi acabarà acostumant.
Pruïja és una picor intensa, viva. A més, són les ganes vehements de fer una cosa. També se’n pot dir prurit. Finalment, el verb pruir significa produir pruïja.