09 Ene

Trescar

per Xènia Ribas Beltran

Li diuen sovint que això no ho hauria de fer, que qualsevol dia li passarà alguna cosa i que què farà ella, allà, tota sola. Que pot caure per un barranc, relliscar i trencar-se la testa o caure en un forat amagat per uns matolls o per la pinassa. Que vagi amb compte, que és un bosc traïdor. Que, fins i tot, la podria assaltar algun depravat i vés a saber què, que hi ha gent molt dolenta… No, no hi vagis sola, que ens fas patir, Emma.

Ella fa veure que els escolta i assenteix pacientment amb el cap però, en el fons, tothom sap que fa com qui sent ploure. Perquè és ben bé que quan se li torni a antullar, agafarà el corriol que neix darrere de ca seva i trescarà i trescarà una bona estona fins a endinsar-se en la profunditat del forest. Quina ximpleria, haver-hi d’anar amb algú, ves! A banda que tota la pau, tota la serenor que només aconsegueix sentir perduda entre mig d’arbredes, roques, sorra i olor d’humitat s’esfumaria i desapareixeria per sempre més. No, no hi pensa anar mai amb ningú. Hi anirà sempre sola. És el seu lloc i el seu moment. I la seva decisió. 

Aquell dia, però, descobreix un sender amagat que no dubta a prendre i explorar empesa per l’emoció de descobrir un lloc nou. És més llarg del que pensava i dibuixa constantment unes tortes molt pronunciades. Al final, resulta que el caminet mor en una petita clariana. S’hi queda palplantada una bona estona, sense poder-ne apartar la mirada. És un arbre alt i amb el tronc ben gruixut. Diria que un roure. Té la part més baixa, arran de terra, coberta per una capa fina de molsa. I algunes de les branques més elevades mig trencades per l’apetit inclement dels corcs. Però, de fet, el que l’ha deixat tan corpresa que no pot ni moure’s ni reaccionar és que està completament despullat. Algú li ha arrencat la soca. Tota sencera. Tanmateix, en lloc d’avergonyir-se de la seva nuesa, sembla mostrar-se altiu i ufanós vers els arbres que l’envolten. És com si els digués jo sóc així i així em mostro. Quasi sembla que els repti…

Aquesta visió la turmenta i fa una ganyota de desesperació i de desaprovació mentre, d’una revolada, es gira bruscament i comença a desfer el sender molt ràpid, gairebé corrent. Passa entre uns esbarzers que fan una mena de túnel espès i ni tan sols nota les esgarrinxades. Està espantada. Corre. Vola. Fuig. La visió del roure mig decrèpit l’ha esparverada. Perquè ella no és com l’arbre. Quan arriba a casa, respira més tranquil·la i s’assossega. S’asseu al sofà, posa el cap entre les mans i es jura a si mateixa que no explicarà mai a ningú el seu secret.


Trescar és caminar (o també treballar), afanyosament, apressadament. També és quan les abelles van i vénen del rusc a les plantes que els forneixen l’aliment. 

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *