25 May

Dietari 1: Aleksiévitx i el gran ull

per Jordi de Miguel

Això són només notes, pretesament desendreçades. Una mena de dietari extraviat.

***

“A vegades penso que aquesta lletania sense fi podria esborrar l’impacte de la frase i de l’anècdota concreta, de la persona amb rostre i ulls. No és el meu cas: han passat més de quinze dies i la frase em persegueix: Digue’m, estimada: has entès la meva tristesa?”.

He preguntat a un grapat d’amics quines imatges els ha suscitat l’obra de Svetlana Aleksiévitx. En surten poques: una porta que el vent obre i tanca, “sense importar a ningú”; una cuina, una dona sola, asseguda en una cadira; un desert. El que ressona en totes elles és la veu, o la seva absència.

Potser perquè aleshores sabíem poc d’ella, les primeres reaccions del gremi van ser unànimes: el Nobel de Literatura a Svetlana Aleksiévitx premiava el periodisme narratiu, la no ficció (en termes generals), i un fèrtil llinatge que uniria José Martí i l’escriptora bielorussa, passant per García Márquez, Leila Guerriero o Martín Caparrós. Com més llegeixo la seva obra, més em grinyola aquest vincle. Sí, Aleksiévitx treballa amb la mateixa argamassa, però el seu horitzó final (per no parlar del mètode) em sembla que és un altre. Segur que ens vol explicar com va anar la guerra de l’Afganistan? Segur que ens ofereix un coneixement més precís de la II Guerra Mundial? Ella juga a la lliga de Dostoievski. Mira més enllà, on mira la tradició literària russa.

“Sóc una escriptora que utilitza eines del periodisme”. No al revés.

(Però potser són percepcions meves).

***

Anotacions de l’estada de Svetlana Aleksiévitx a Barcelona:

“Recordava aquest to… Com puc transmetre aquest to, aquest so?”

“Vaig captar aquesta entonació…”

“He de sentir la música del llibre abans del llibre”

“Aquest so tan potent em deia que no s’ha de tenir por”

“Tots aquests sons subterranis ens avisen que vivim una època perillosa”

***

Aleksiévitx s’anomena a sí mateixa “dona-orella”. S’aproxima al dolor i la bellesa des de l’oïda. “Quan vaig pel carrer i m’arriben paraules, frases, exclamacions, sempre penso: quantes novel·les desapareixen sense deixar rastre. Desapareixen en el temps, en la foscor. No hem reeixit a conquerir per a la literatura tota una part de la vida humana, la de las converses”, diu.

Impossible no pensar en un desplaçament orgànic del text. Els textos d’Aleksiévitx estan a les veus: ella les llegeix, les despulla, en renta la sang. Els clàssics del periodisme narratiu estan, sobretot, als ulls: una imatge copsada, un detall imperceptible, una situació descrita. Si no desencadenen la narració, en nodreixen l’estructura.

El periodisme narratiu no pot viure sense l’ull. I tot i així, no hem reflexionat prou sobre la naturalesa política del seu mirar.

***

Interludi.

Bill Ashcroft explica en el seu llibre Post-colonial transformation com des que el pensament grec va privilegiar la vista com a via de cognició, per sobre de la resta de sentits i formes intuïtives o imaginàries de conèixer, aquesta es va convertir en un “mitjà”, també, de colonització.

La perspectiva com a manera “raonable” de pintar/conèixer el món també va implicar, segons Ashcroft, la divisió entre l’objecte i el subjecte i l’entrada de la ideologia occidental en l’establiment del seu significat. “Una de les estratègies més poderoses de dominació imperial és la vigilància o l’observació: perquè suposa algú que veu des d’un punt elevat, suggereix el poder de processar i entendre el que és vist, i objectiva, i interpel·la el subjecte colonitzat de manera que fixa la seva identitat en relació amb l’observador”. “L’acte de mirar no només coneix el que mira, ocupa espai, esdevé el que mira”. ¿Què tal aquells quadres victorians en què els exploradors/colonitzadors observen/posseeixen des d’un cim el salvatge i inexplorat que resta als seus peus?

A Imperial Eyes, Mary Louise Pratt analitza aquesta petjada en la literatura de viatges dels segles XVIII, XIX i XX. La narració de l’absent o deficient suggereix una necessitat d’intervenir una realitat. D’acord a Pratt, aquella postal victoriana de l’explorador/colonitzador que observa, descriu i posseeix “el nou” es repeteix en el reporterisme occidental que cobreix les independències africanes dels seixanta o les guerres centreamericanes dels vuitanta. Allà l’observació no es realitza des d’un cim, sinó des del balcó més alt del Sheraton.

(Fi de l’interludi)

***

Ella ja ho ha dit: “El periodisme tracta la informació; la literatura, el misteri de la vida”.

La pregunta és si “des de l’ull” es pot arribar tan lluny com arriba la seva obra.

He de furgar en les hemeroteques per veure quin tractament va rebre “Hiroshima”. Per molts, el millor llibre de no ficció de la història; per mi, el que més s’aproxima a l’obra d’Aleksiévitx. Allà, el seu autor, John Hersey, reconstrueix amb la màxima precisió la vida de sis habitants de la ciutat durant i després de l’explosió. També en acabar el llibre, hom es pregunta: Com és possible? Com ho ha pogut fer? Què ha hagut de preguntar, durant quant temps, per aconseguir tots aquests detalls? El resultat és un monumental al·legat pacifista, esculpit a través d’un gran ull.

Em sembla, però, que el descens d’Aleksiévitx és més profund i, sobretot, és universal. Les raons sospito que, en part, tenen a veure amb aquest govern cec, amb aquest cor de veus que ressonen quinze dies més tard de la seva lectura…

Però no ho sé. Hi he de pensar. Només són sospites.

***

Bola extra: Svetlana Aleksiévitx: el cisell de la memòria roja.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *