26 Sep

Merles (3a part)

per Xavi Ballester

Imatge cedida per Lu Garriga, la seva autora

Aquí la 1a part.         

Aquí la 2a part.                                         

El batibull d’aus s’engoleix a si mateix, la massa grisenca de plomes forma un sol cos embogit, brut i famolenc que picoteja i picoteja i picoteja sense fi fins que un home s’hi atansa.

– Senyora, perdoni, es troba bé? Puc ajudar-la?

– Quim, on t’havies ficat?

– Perdoni, senyora, jo no…

– Res d’excuses, fill. Per què m’has deixat sola? Et veig més prim, ja menges prou?

– Senyora, què li ha passat?

– Els ocells aquests que s’han tornat bojos! No em sorprèn, pobrets, ningú no té cura d’ells i si els haguessis vist fa una estona, tots estesos a terra mig morts de gana.

– Morts, qui?

– Va vinga Quim anem per feina. Cull la bossa del terra i ajuda’m a escampar el pa…Si més no ja t’has tret aquell barret horrible i aquelles ulleres tan grosses que no deixaven veure els ulls tan macos que tens. Leer más

19 Sep

Merles (2a part)

per Xavi Ballester

Imatge cedida per Lu Garriga, la seva autora

Aquí la 1a part.

Lentament però decidida, col·loca les mans damunt dels braços de la butaca. Fa una llambregada al seu voltant, però no hi veu el que busca. Es neguiteja fins que per fi localitza el caminador d’alumini daurat al costat de la porta del passadís. Cada cop me’l posen més lluny, es pensen que no me n’adono, però jo ja ho sé ja que no volen que em mogui, volen que em quedi en aquesta cadiraSi, ja ho sé, potser ho fan amb bona intenció, però jo no sóc cap vella inútil. He d’explicar-ho al Quim i dir-li que per aquest cop no els castigaré pas….Quan era mestra també li recava haver de castigar els seus alumnes, però hi havia vegades que no tenia més remei. Malgrat que intentava inventar-se qualsevol excusa per disculpar les seves malifetes o dissimular les faltes d’ortografia, quan el director de l’escola apareixia per la classe no li quedava altra opció que treure el regle de fusta. Procurava picar els dits dels infants ben fluixet, just en el moment de l’impacte, donava un cop de peu a terra perquè el soroll fes creure al director que els picava com manava el reglament. Malauradament, els seus alumnes solien ser mals actors i no acompanyaven l’acció amb algun gemec o alguna ganyota de dolor, per la qual cosa el director acabava agafant el regle i ell mateix s’encarregava personalment d’administrar el càstig. Leer más

12 Sep

Merles (1a part)

per Xavi Ballester

Vindré, mare, demà

la nit haurà passat

de llarg aquest silenci

de colp definitiu.

(Teresa Pascual)

 

La seva és l’única finestra encesa. És l’última veïna que queda en tot l’edifici. Per això pot tenir el volum del televisor tan alt com vulgui. Ningú altre, llevat d’ella mateixa, el sentirà.

Tot i així, no ha pogut copsar el nom, era quelcom semblant  a “abraces” o “atanses” o potser ha dit “arcades”. És un nom estrany, ara mateix és incapaç de retenir-lo. Del que està segura és que té moltes “as” i juraria que mai no l’havia escoltat abans perquè, si ho hagués fet, segur que el recordaria o potser no…Quan la presentadora l’ha pronunciat amb la seva veu musical, el nom ha sonat esbatanat, un d’aquests noms que s’eixamplen en dir-los, que tenen una força natural i confiada. Ara bé, no entén, però, de què carai riu la presentadora ni per què manté aquest somriure estúpid ni tampoc per què no deixa d’estarrufar-se els cabells cada vegada que repeteix la notícia:

 Trobades mortes més de cinc mil merles el matí de l’Any Nou a l’estat d’Arkansas.  Leer más

27 Jul

Dietari 3: Mirada, servei i volea

per Jordi de Miguel

2 de juliol.

Beluga. Acabo “Los niveles del juego”, de John McPhee (2015), una excel·lent mostra de periodisme narratiu nord-americà. El llibre relata el punt a punt del partit que el setembre de 1968 va enfrontar Arthur Ashe i Clark Graebner a les semifinals del US Open de tenis. Alhora, entre joc i joc, emulant la cadència de l’intercanvi de cops, es va desenvolupant el perfil dels dos protagonistes, antagònics en gairebé tot, representatius d’un país divers i sacsejat. Ara descripció d’un, ara descripció de l’altre, ara un ara l’altre, ara un, ara l’altre joc set i partit. Un esforç narratiu descomunal.

Leer más

29 Jun

Dietari 2: Crònica, freaks, caniches i altres accidents periodístics

per Jordi de Miguel

“El escritor y crítico de arte John Berger ya reveló hace tiempo, en Modos de ver (1974), cómo nuestra forma de mirar afecta a nuestra manera de interpretar y de comprender la realidad. En un estudio posterior titulado sencillamente Mirar (1987) y dedicado principalmente al arte de la fotografía, establece una distinción, dos modos de mirar: accidental y esencial. Una distinción que considero productiva y trasladable a las formas de mirar y de contar de la crónica. Para empezar, Berger le adjudica, como no podría ser de otro modo en arte, pero que no suele suceder en periodismo, estas formas de mirar a dos sujetos, a dos fotógrafos: Henri Cartier Bresson y Paul Strand. Afirma el crítico que el ideal de la fotografía, dejando a un lado por un momento la cuestión de la estética, es atrapar un momento histórico y es esto lo que revelan las fotografías de uno y de otro. Salvo que su forma de representar esa realidad, ese momento histórico, es divergente. Cartier Bresson juega con lo accidental, busca lo espontáneo: ese momento en el que está a punto de suceder algo relevante o en el que ya está sucediendo. Es un instante significativo, clave, una fracción de segundo rescatada. Esa imagen contiene en sí misma la narración, el discurso, el momento histórico que se quiere plasmar y contar. Parte de lo anecdótico para trascenderlo.

Leer más

25 May

Dietari 1: Aleksiévitx i el gran ull

per Jordi de Miguel

Això són només notes, pretesament desendreçades. Una mena de dietari extraviat.

***

“A vegades penso que aquesta lletania sense fi podria esborrar l’impacte de la frase i de l’anècdota concreta, de la persona amb rostre i ulls. No és el meu cas: han passat més de quinze dies i la frase em persegueix: Digue’m, estimada: has entès la meva tristesa?”.

He preguntat a un grapat d’amics quines imatges els ha suscitat l’obra de Svetlana Aleksiévitx. En surten poques: una porta que el vent obre i tanca, “sense importar a ningú”; una cuina, una dona sola, asseguda en una cadira; un desert. El que ressona en totes elles és la veu, o la seva absència.

Leer más

29 Abr

Pròleg “Periodisme crònic”

per Jordi de Miguel (@jordidemiguel)

Ara sí que sí. Ara sí que no. Que no hi ha excusa. Que el Premi Nobel a Svetlana Aleksiévitx ens obliga a parlar-ne, que l’ “aquest és el millor ofici del món” de García Márquez ens queda massa lluny.
Aquí trobareu una crònica anàrquica de lectures diverses, matisada per reflexions completament sobreres al voltant del periodisme narratiu. Una mena de dietari extraviat sobre els marges del real. D’això va “periodisme crònic”. De fam i set de realitat. Ryszard Kapuscinski xarrupant cervesa de mill a Nigèria. Alma Guillermoprieto endrapant pupusas a El Salvador. L’autor, pelant pipes al carrer Camèlies.
25 Abr

Prólogo “Papeles y fusiles”

de Steven Forti @StevenForti

 

La literatura es una pieza de historia y la historia se convierte en literatura. Las interconexiones han sido continuas e infinitas. ¿Lenin y Tristan Tzara en la misma calle de Zúrich en 1916? ¿Drieu La Rochelle, Malaparte y la Gran Guerra? ¿Hemingway, Orwell, Spender y la Guerra Civil española? ¿Seguimos? No, de momento. Lo descubriréis en los próximos meses en Rosita.