per Xavi Ballester

Vindré, mare, demà

la nit haurà passat

de llarg aquest silenci

de colp definitiu.

(Teresa Pascual)

 

La seva és l’única finestra encesa. És l’última veïna que queda en tot l’edifici. Per això pot tenir el volum del televisor tan alt com vulgui. Ningú altre, llevat d’ella mateixa, el sentirà.

Tot i així, no ha pogut copsar el nom, era quelcom semblant  a “abraces” o “atanses” o potser ha dit “arcades”. És un nom estrany, ara mateix és incapaç de retenir-lo. Del que està segura és que té moltes “as” i juraria que mai no l’havia escoltat abans perquè, si ho hagués fet, segur que el recordaria o potser no…Quan la presentadora l’ha pronunciat amb la seva veu musical, el nom ha sonat esbatanat, un d’aquests noms que s’eixamplen en dir-los, que tenen una força natural i confiada. Ara bé, no entén, però, de què carai riu la presentadora ni per què manté aquest somriure estúpid ni tampoc per què no deixa d’estarrufar-se els cabells cada vegada que repeteix la notícia:

 Trobades mortes més de cinc mil merles el matí de l’Any Nou a l’estat d’Arkansas. 

AR-KAN-SAS. Ara si: AR-KAN-SAS, AR-KAN-SAS. No vol que el nom se li torni a escapolir i per això el repeteix en veu alta una vegada i una altra: AR-KAN-SAS, AR-KAN-SAS. No té ni idea d’on és Arkansas, seria incapaç de situar l’estat al centre-sud-oest dels Estats Units ni tampoc té cap mena de coneixement sobre el seu clima benigne gràcies als vents del sud que suavitzen els hiverns ni sap que la capital és una ciutat anomenada Little Rock. No li cal. En té en prou en escoltar el nom i comptar quantes vocals té. Un indret amb tantes “as” segur que és un lloc gran, amb planures immenses que no s’acaben mai i cases amb les teulades de fusta on hi viu gent franca, que va de cara per la vida, gent a la que li agraden els hiverns llargs i freds, conclou satisfeta. Li agrada imaginar-se com són els llocs a partir de si el seu nom té més o menys vocals obertes. Arkansas les té totes obertes. És un joc com qualsevol altre, l’única cosa que encara conserva d’ençà que va jubilar-se. El nom de l’escola on va treballar durant gairebé 30 anys no el recorda, ara i adés li venen les imatges del claustre de l’antic convent del Carme reconvertit en el pati de l’escola, amb el terra acolorit per les línies dels camps d’esports i, si acluca els ulls, fins i tot pot escoltar  les corredisses de la canalla jugant a fet i amagar entre les columnes, però el nom l’ha perdut. De fet, quan aquests records li sobrevenen sense motiu i en qualsevol circumstància, s’ha d’aturar un moment, deixar de fer allò que tingui entre mans, i pensar què hi feia ella en aquella escola. Però a veure, doctor, si ens entenem, com vol que faci exercicis de memòria si no en tinc de memòria, va dir-li al metge el darrer cop que va visitar-la a casa. El metge sempre li respon el mateix: per a una mestra com vostè, no ha de ser pas difícil repassar la lliçó i llavors li dona un nou llistat de paraules amb el dibuix del seu significat: maleta, patata, gat, llibre, ulleres…Mestra, és veritat. Havia estat mestra de llengua. En ocasions, en mig d’una conversa, com si es tractés d’una revelació, arrenca a parlar dels seus alumnes i, amb un vel de tristor al rostre, recorda que els darrers anys de professora el joc de les vocals ja no els feia cap gràcia als nens i nenes de cinquè curs d’EGB. Però fa tant de temps que no parla amb ningú que no té més remei que jugar-hi sola o amb la presentadora de televisió. També recorda el nom dels seus fills, només tenen vocals tancades: Lluís, Quim, Íngrid.

Segueix asseguda davant de l’aparell del televisor, tal com l’ha deixada en Lluís, el fill gran, abans de marxar cap a l’hospital on treballa d’infermer. Abans de casar-se amb la Clara i tenir nens, en Lluís va intentar finalitzar la carrera de fisioteràpia, però no va poder mai amb les assignatures de farmacologia i epidemiologia, i després, amb dos criatures no hi havia ningú que pogués estudiar. L’habitació és a les fosques, enlluernada pels llambreigs compulsius de la pantalla de plasma. Està asseguda a la butaca ergonòmica folrada de cuir amb orinal incorporat que li van comprar entre tots els fills després de diagnosticar-li osteoporosis. Van consultar dos metges, i tots dos van coincidir en què deixaria de caminar en pocs mesos perquè els ossos del maluc serien massa fràgils per aguantar el pes del seu cos. D’aleshores ençà,  no ha sortit de casa; un tercer pis sense ascensor. D’això ja en fa gairebé tres anys.

En un dinar de germans al 7 Portes per decidir què feien amb la mare, l’Íngrid, que havia vingut expressament de València, on vivia d’ençà que es va casar i va obrir un despatx d’advocats amb el seu marit, després de xuclar el cap de l’última gamba a la planxa del plat, va afirmar convençuda que no valia la pena gastar-se els diners en instal·lar un ascensor per baixar la mare al carrer perquè, fet i fet, tampoc no ho recordaria. Quan venia de València, l’Íngrid tan sols volia anar a dinar al 7 Portes. En Lluís, sempre vetllant pel futur dels seus, mentre escurava amb delit les costelletes de xai i pensava en els beneficis de la futura venda del pis, va afegir que havia sentit rumors que volien obrir una nova gran superfície comercial al barri i que això atrauria nous veïns, per la qual cosa opinava que un nou ascensor seria una bona inversió. Calia donar-se pressa, va afegir, perquè l’edifici s’estava envellint a marxes forçades degut al desús i aviat deixaria veure les seves entranyes. Amb les pluges dels darrers dies, fins i tot havien començat a créixer males herbes als ampits de les finestres, va reblar abans de demanar la carta de postres a la cambrera. En Quim, el germà petit, no va dir res. En Quim mai no deia res. No va badar boca en tot el dinar, excepte per demanar una amanida verda sense pebrot i acomiadar-se per sempre de sons germans abans que servissin les postres. Cap dels dos va preguntar-li on anava, convençuts que es tractava d’un altre estirabot del seus; es van limitar a recordar-li que si marxava abans de les postres es perdria el púding de melindros i panses al rom. Ningú de la família n’ha tornat a saber res. Un dia, la mare va rebre una carta sense mata-segells en què el Quim li explicava que li sabia greu no haver-se acomiadat d’ella i que no s’amoïnés per ell, que sempre seguiria el seu consell de trobar un lloc per viure amb moltes vocals obertes. Un altre dia, va oblidar on havia desat la carta – li agradava llegir-la abans d’anar a dormir- i no l’ha pogut tornar a llegir.

Té la safata amb l’esmorzar damunt d’una tauleta amb rodetes a la vora de la butaca perquè se’l pugui prendre sense haver d’aixecar-se. Cada matí, a tres quarts de set, en Lluís li prepara el mateix: torrades, cafè amb llet descafeïnat i una taronja tallada a rodanxes amb sucre i canyella. Enguany li tocava guàrdia a urgències i per això, malgrat ser Any

Nou, ha estat ell qui ha passat per casa de la mare abans d’anar a l’hospital. Les persianes pujades, la rebequeta, un petó al front, Bon any mare, unes palmellades a les espatlles, un pessic afectuós a les galtes, la televisió encesa i la porta del pis es tanca amb un cop sec fins l’endemà. Què s’ha cregut aquest home que em pessiga les galtes com si jo fos una nena de sis anys? Podria ser la seva mare jo. Li penso dir a en Lluís que si torna a venir el faci fora. La finestra és fosca, el sol encara no ha sortit. Potser encara hi haurà neu. Ahir al vespre, després que en Lluís marxés per celebrar el Cap d’Any amb els seus i li donés els medicaments perquè dormís tranquil.la, es va quedar embadalida en veure caure els flocs de neu des del llit. En feia d’anys que no havia vist neu. Es va adormir amb l’esperança de que la neu quallés i poder veure la ciutat tota emblanquinada l’endemà. Però s’ha quedat presa en la notícia de les merles mortes i ja no recorda que ahir va anar a dormir amb el desig d’escoltar el silenci de la neu damunt de les teulades.

La presentadora de les notícies executa a la perfecció les postures que tantes vegades ha repetit davant del mirall de casa seva per seduir els espectadors.  Mentre encadena un moviment rere l’altre sense perdre el somriure, fa un repàs a les diferents celebracions per donar la benvinguda al nou any: Nova York, Bangkok, Viena, Londres. La noia explica que a Sidney han estat els primers en celebrar l’Any Nou. A la pantalla es veu el Teatre de l’Òpera sota una pluja de focs artificials. Sid-ney, una “i” i una “e” i una altra “i: aquí hi deu viure gent molt prima, amb pigues a la cara i diria que mares i filles es deuen trobar sovint per cuinar pastissos de xocolata i melmelada de maduixes. Mentre es veuen les imatges de gent abraçant-se i petonejant-se amb gots de plàstics a les mans, la presentadora afegeix que cada any els australians són els primers en celebrar l’Any Nou, però no per això són més vells que nosaltres. A continuació, torna a aparèixer la presentadora que esclafeix a riure d’una manera estudiadament espontània.

No ha tastat l’esmorzar. No es pot treure del cap la imatge de les merles mortes, panxa amunt, amb les ales esteses, els cossos flàccids, les potes rígides i els ulls clucs. Mira-les, pobretes, semblen adormides. No és el primer cop que veu animals morts a la televisió. Una vegada també va veure balenes o potser eren dofins? Del que estic segura és que es tractava d’una platja perquè hi havia molta sorra i onades grans que picaven amb força, no com les de la Barceloneta. Aquest cop, però, s’ha quedat astorada en veure el mantell de color negre intens espurnejat amb el groc dels becs dels ocells morts, amuntegats uns damunt dels altres a l’asfalt. A la pantalla del televisor es veia gent al voltant de l’estesa de cadàvers, mirant-se’ls embadalits, sense avenir-se que aquells cossos fets per volar estiguessin tots ajaguts al terra en una renúncia col·lectiva a la seva raó de ser. Els miraven i no sabien què fer amb ells, tan petits i indefensos, sense vida i de sobte allà presents com una aparició pertorbadora al seu carrer, damunt les seves voreres i del capó dels seus cotxes, davant de les portes de casa seva, dins dels seus jardins amb la gespa acabada de segar. Caiguts literalment del cel. Al voltant de les balenes o dels dofins embarrancats a l’arena també hi havia gent amb banyadors de colors. Tampoc no sabien què fer…mai no sabem què fer davant de la mort, ens tornem beneïts i maldestres. Un dels homes que es miren les merles du un barret d’ala ampla, ulleres de sol, vesteix pantalons i camisa marrons clar i unes botes de cuir en punxa. Inclina el cos endavant per apropar-se tot el que pot a la pantalla i se’l queda mirant. Però què hi fa el Quim amb tots aquests ocells morts? I per què du aquest barret al cap? He d’anar a ajudar-lo abans no es fiqui en problemes i es pensin que ell en té la culpa. En Quim és un bon noi, el problema és que mai ningú el creu, per això va marxar, li he de dir que no es preocupi, que torni, que ningú no li farà cap mal. A la pantalla, sobreimpreses damunt de la catifa fosca de merles mortes, hi apareixen unes lletres grogues: Fenomen misteriós.   

(Continuará…)