Un microrelat de Jordi Masó Rahola

Anys enrere, m’havia enamorat del seu nas, un nas corbat com el bec d’una àliga; quan va tornar de la clínica, però, el tenia arremangat i apuntant el cel. Vaig fingir entusiasme perquè la veia orgullosa d’aquella nova nàpia de porquet, però dins meu alguna cosa començava a esfondrar-se.

No en va tenir prou amb aquell retoc: un temps després, els llavis –que tantes vegades jo havia besat, llepat i mossegat– es tornaven gruixuts com xistorres. Mai no vaig acostumar-me a la seva consistència pneumàtica quan em feia el petó de bona nit (de passada, el cirurgià li havia arrodonit el mentó que solia pessigar-li afectuosament en els moments d’intimitat).

Un dia es va fer tibar la pell de la cara i van desaparèixer les arrugues al voltant dels ulls. Vaig haver d’admetre que semblava rejovenida, sí, però havia perdut el pòsit de bellesa madura que jo admirava tant. I un altre dia li van succionar el greix dels malucs –va perdre l’atractiva silueta d’àmfora–, i van engrandir-li els pits: aquells pits petits i tous que tan bé s’encabien dins els meus palmells, ara s’alçaven altius, presoners d’una rigidesa permanent.

Tant havia canviat, que amb prou feines la vaig reconèixer en veure-la un vespre en el parc, asseguda sobre els genolls d’un jove que magrejava engrescat aquell conjunt de postissos i silicones. Així va ser com jo també vaig ser extirpat de l’existència de la meva estimada.

Microrelat inclòs al recull Les mil i una (Témenos, 2015)

Jordi Masó Rahola (Granollers, 1967) és pianista i escriptor. Ha gravat més de cinquanta discos i és autor dels volums de contes breus i microrelats Els reptes de Vladimir, Catàleg de monstres i Les mil i una. El seu últim llibre és el recull de contes Polpa, que ha publicat Males Herbes i ha rebut crítiques excel·lents. Molts dels seus textos han estat premiats en concursos literaris. Des de l’agost de 2010 manté el blog La Bona Confitura, dedicat al microrelat en català.

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

Un microrelat de Damià Bardera

Miquel Ullviu ha après, avui al col·legi, que l’ordre dels factors no altera el producte. «N’està segura, senyoreta?».

«Sí, nen, sí», li ha dit la seva mare. «Evidentment», li ha contestat el seu germà gran. El pare: «Passa a jeure i no em toquis més el collons».

Miquel Ullviu està assegut al lavabo, pensatiu. Acaba de buidar. Es moca i, amb el mateix tros de paper de vàter, es frega el cul. Amb un segon tros de paper de vàter, primer es frega el cul i després s’hi moca.

«Senyoreta, senyoreta…».

Damià Bardera Poch (Girona, 1982) és doctor en Filosofia per la Universitat de Girona. És autor d'”el penúltim vòmit” (Viena Edicions, 2008), Premi Marià Manent de Poesia, i dels reculls “i alguns contes per llegir-los d’amagat”, “fauna animal”, “els homes del sac”, “els nens del sac”, “contes de propina” i “viladelsac”, tots a l’editorial “El Cep i la Nansa”. En col·laboració amb Eudald Espluga, ha escrit l’assaig “Mediterròniament. La Catalanitat emocional” (Biblioteca del Núvol, 2013).

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

Un microrelat de Mercè Bagaria

Una altra nit m’ha despertat el seu crec-crec irrespectuós. He encès el llum tot d’una i l’he trobat allà, enmig de l’habitació, tan repulsiu que em fa venir basques. Ell, en canvi, roman absolutament impassible, com si la meva presència li importés ben poc, com si aquest maleït apartament li pertanyés a ell, com si jo no pagués un lloguer prou alt per aquest cau rònec. Em desafia. No hi ha una altra explicació. I no tinc cap més remei que esclafar-lo. Ja n’hi ha prou de tenir escrúpols. És ell o jo. I busco amb la mirada un arma contundent per perpetrar l’assassinat de l’intrús, abans no desaparegui en la foscor. Hi ha, però, una part de mi, més feble, o tal vegada més assenyada, que no em permet actuar amb crueltat. No puc perquè mirant-me’l em ve a la ment Gregori Samsa. I llavors penso en la imprevisibilitat de la vida i que demà em puc tornar arna afamada o corc o grill o fastigosa corcollana. I penso en el noi informàtic que abans vivia aquí, de qui ningú no té cap notícia. Els amics diuen que mai no hauria marxat sense els discos de Metallica, que mai no hauria abandonat la col·lecció de còmics. I me n’estic. Permeto que l’ésser repulsiu continuï existint, tot sabent que la indulgència ens muda irremeiablement i ens allunya d’allò que alguna vegada havíem somiat que seríem.

Mercè Bagaria (Barcelona, 1954) és filòloga. Ha fet de professora, periodista, lectora editorial i correctora. Forma part del grup Setze Petges. Els seus relats es poden llegir als reculls “Setze petges” i “Edició especial”, en altres publicacions col·lectives i a la web de Relats en Català, on fa servir el pseudònim de Frèdia. Podeu seguir-la també al bloc La Vida Breu.

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

Un microrelat de Víctor Sabaté

Allò que Teseu ignora abans d’endinsar-se en el laberint és que, aquesta vegada, l’autèntic minotaure no és el monstre que l’espera a l’interior, sinó la dona que s’estima i que l’espera fora, Ariadna; i l’autèntic laberint no és el de murs de pedra, sinó el fil que el conduirà, inevitablement, vers ella.

Microrelat inclòs al recull Un bestiario (aproximadamente).

Víctor Sabaté. Com és costum entre els seus contemporanis, ha nascut, ha estudiat, ha viscut en alguns llocs i ha treballat. Prefereix llegir abans que escriure. Les coses que li agraden acostumen a passar de moda: el conte fantàstic de finals del XIX i principis del XX, els videojocs de l’època dels 16 bits, el suïcidi, el Noveau Roman i el rock progressiu dels setanta. És autor de la novel·la “El jove Nathaniel Hathorne” (Raig Verd, 2012) i del recull de contes i microrelats “Un bestiario (aproximadamente)”. Manté el blog iaireland.wordpress.com

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

Un microrelat de Xavi Ballester

– Amor meu, podries si us plau, no mossegar-te més les ungles?

– Amor meu, després de quasi trenta-dos anys junts, podries, si us plau, ni que sigui tan sols per una vegada, acceptar el fet que el teu marit aquí present es mossega les ungles des del primer dia que el vas conèixer?

– Amor meu, és clar que podria, però podries primer tu treure la boca del meu peu?

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

Un microrelat d’Antoni Casals i Pascual

La mateixa nit que es van conèixer, ella li va dir que no volia enganyar-lo. Que hi havia un home a la seva vida. Tot i així va accedir a pujar al seu pis. Quan es va despullar, ell va entendre, de sobte, la literalitat de les seves paraules.

Antoni Casals i Pasqual (Barcelona, 1959) és metge. Ha publicat més de mitja dotzena de reculls de poesia i ha participat en diverses iniciatives col·lectives (Relats en Català, Poems&Blogs, Versos.cat…).

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

Un microrelat d’Esther Blanco Ribot

Sento la clau al pany. S’enferritja. No he passat la balda! Joan estossega. Va cuit. Sempre hi va. Entra. Suo molt. Nua i paralitzada pel terror escolto com grinyolen les xarneres de l’habitació dels nens. Dormen, ells rai… Els fa un petó? Tanca. Camina insegur pel passadís. Empassega amb el sabater. Tot és tan previsible! Ara és al lavabo. Al de cortesia. Em fa l’efecte que des del meu patíbul ensumo el pixum fètid de cervesa. Fa ombra a l’escletxa de sota de la porta del nostre dormitori. El cor m’explotarà. Per què no ho he aturat abans? Tenir aquest home aquí és del tot suïcida. La maleïda rotija l’ennuega. Se seu als peus del llit per descordar-se les Tod’s. Les rebot contra el sòcol. Malaguanyades! Tinc tots els músculs engarrotats. Si em moc per desentumir-me sabrà que estic desperta. No em convé. Gens. Noto el fregadís de la roba mentre es despulla. La llença a terra. En picar-hi, la sivella del cinturó fa una fressa metàl·lica que m’esmussa. S’estira, nu, sobre del llit. Volta cap aquí, volta cap allà. Que s’aturi, si us plau!

Tres quarts d’hora més tard, quan els ronquets ja són eixordadors, a les enfosques, acompanyo Pere a l’entrada. Ja s’havia adormit. També nu, sota del llit.

Microrelat guanyador del IV Premi “Font de Santa Caterina de Microcontes” (2011) de Montornès del Vallès.

Esther Blanco Ribot (Girona, 1968), professora d’Història de l’Art i d’Història de Batxibac, arriba al món de la literatura el 2011, de la mà de diversos premis de narrativa curta que la decideixen a perseverar en l’escriptura. La seva primera novel·la, ambientada en el Renaixement italià, Mals hàbits, guanya el Premi Gregal de Novel·la Històrica l’any 2012. La seva segona novel·la, La mainadera d’Eugène Boumont, va guanyar el XXVI Premi Vila d’Ascó.

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

Un microrelat de Carles Castell Puig

Molts autors de contes o novel·les, quan els pregunten sobre com se’ls acudeixen determinades escenes o trames de relats, acostumen a respondre, segurament per falsa modèstia, que els personatges van prenent vida pròpia al llarg de la narració i que ni els escriptors mateixos controlen el seu desenvolupament.

La veritat és que no m’ha passat mai, però m’han posat la por al cos. No voldria de cap manera ser responsable civil subsidiari de les paraules o actes dels personatges que pugui crear, si en algun moment se’ls acut forjar-se una existència al marge de la meva imaginació.

Per això, val més prevenir aquetes situacions abans que succeeixin i la millor forma és acabar els contes profilàcticament abans que els protagonistes arribin a entreveure cap indici de personalitat pròpia. Com ara.

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració en el camp de la conservació dels espais naturals. L’any 2008 el seu recull de contes satírics “I…” va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers (Prensa d’Osona, 2008). Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius L’any 2014 va publicar el seu segon llibre “Relacions molt relatives” (Voliana edicions), finalista del Premi El Lector de l’Odissea, i el 2015 ha aparegut “Els Camps de la Torre Negra” (Ventall Edicions).

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

Un microrelat d’Imma Torné

Són les set de la matinada i encara és negra nit. Amb el braç estirat pentino l’altre costat del llit on ja no queda ni rastre d’en Joan. Feixugament m’incorporo i com puc em calço les sabatilles. Agafada a la barana baixo les escales de fusta, que gemeguen i es vinclen amb cada passa. Entro a la cuina, d’esma vaig cap als fogons i encenc un misto. De cua d’ull veig el meu cos deforme reflectit a la finestra negra i magnètica com el fons d’un pou. M’hi atanso i l’obro; als vidres hi han nascut flors de gel i l’herba del jardí llueix afilada com puntes de ganivets. Del corral m’arriben els bramuls d’agonia de la vaca que està a punt de parir, i sento en Joan que s’escarrassa al telèfon perquè li enviïn el veterinari. El ventre enorme i tibant em pesa com si hi portés a dins totes les culpes del món i penso que m’ha guanyat de poc la maleïda vaca.

Microrelat guanyador del “V Concurs de Microcontes Font de Santa Caterina 2013” de Montornès del Vallès, que convoca l’Ajuntament de Montornès i l’Oficina de Català de Consorci per a la Normalització Lingüística.

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

Un microrelat d’Anna Maria Villalonga 

Sento el licàntrop que pica a la porta. No udola. Només gemega, desolat. No suporta la certesa que, quan marxi la lluna plena, haurà de tornar a ser home.

Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959), llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, és professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona. Ha publicat contes en revistes i reculls col·lectius. És autora de la novel·la La dona de gris (Llibres del delicte, 2014), de l’assaig sobre novel·la negra catalana Les veus del crim i de les antologies Elles també maten i Noves dames del crim.

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó