18 Ene

Enveja

Un microrelat de Jordi Solé

Mentre escolta la ràdio, fluixeta, el vell del 1er 2ª se sent sol. La seva dona morí l’any passat i els fills no venen mai. Es pren el pot sencer de pastilles que prometen un son tranquil i enveja, per darrer cop, el bullici que surt del 2on 2ª.

La mare del 2on 2ª no aguanta més. Tres fills hiperactius i un marit catatònic han destruït la seva resistència. Mentre els nens destrossen el rellotge de l’avi davant l’apatia paterna, marxa per no tornar. Al replà es troba amb el noi guapo del 3er 2ª i enveja la seva vida, alegre i sense responsabilitats.

El noi guapo del 3er 2ª rebutja entrar a l’ascensor amb la veïna i segueix baixant a peu. Ocultar la seva homosexualitat l’obsessiona i el fa evitar qualsevol contacte que no sigui estrictament necessari. Al portal, deixa passar la noia prima del 1er 1ª, de qui enveja el seu perenne optimisme.

La noia prima del 1er 1ª tanca la porta de casa i corre al lavabo. Mentre vomita l’esmorzar, com gairebé tot el que menja, enveja el nen gras del 2on 1ª, que està com un tambor de sabó de màquina i sempre riu. Ignora el que s’estripa dins seu cada vegada que els companys de classe li criden “Booooombaaaa!”.


Jordi Solé (Sabadell, 1966) és llicenciat en Ciències de la Informació i va iniciar la seva carrera professional l’any 1987 com a redactor del Diari de Barcelona. Des d’aleshores ha col·laborat amb El Periódico, La Vanguardia, El Independiente i la revista Fotogramas. Ha estat director en cap de Fantastic Magazine i director de la revista Club Disney. És col·laborador habitual de programes de televisió (TV3, 8TV) i ràdio (RAC-1). És autor del llibre “Telemanía” (Salvat, 1999), del llibre de relats “Vudú” (Drac, 2006) i de les novel·les “Hijo de Dioses” (Pàmies, 2010), Barcelona Far West (Pàmies, 2010) i Ciutat d’espies (Editorial Columna, 2012).

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó

18 Ene

“John Ford a París”, Capítol 26

Adéu, Barcelona

per Maiol de Gràcia

Agafo bus, metro, tramvia, taxi i bici, i faig un recorregut per les barcelones del meu passat. Passo per l’Eixample dret i recullo retalls d’infància. Pujo fins a Gràcia i localitzo tots els racons en què ha viscut algú de la meva família, que n’és originària al cent per cent. A Nou barris hi vaig fer esport durant vint anys. Bàsquet, més concretament. El centre de la ciutat el reconec nocturn, com ho era en l’època que més el vaig trepitjar, la de la joventut i els sopars i les copes i els balls i les esses fins a casa en trajectes que es podien allargar d’una o dues hores, habitualment sol. A part d’aquests racons, visito també els diversos barris en què vaig passar diverses etapes en diversos pisos més o menys poblats, ara amb amics, ara en parella, ara amb rellogats temporals. Gràcia altre cop però també el Clot, Poble nou i Navas. El bar de mon pare i mon avi estava situat en aquest últim barri, localitzat sota terra, a l’estació de metro del mateix nom, i en guardo centenars d’anècdotes que donarien per dos o tres llibres com a mínim. Hi vaig treballar mentre estudiava o vaig estudiar-hi mentre hi mandrejava, tot depèn de com es miri.  Tenia forma de túnel perquè originàriament havia de ser una sortida cap a un carrer més allunyat. Ara ho és i la gent es passeja per damunt dels meus records, dels records dels milions de cafès que la meva família va servir de cinc del matí a nou del vespre durant més de trenta anys.
No fa ni tres mesos que vaig marxar i he tornat com qui torna d’una guerra. M’esperava trobar una ciutat en ruïnes, però tot està exactament igual, res no s’ha mogut ni un dit d’on era, tot segueix  destil·lant les mateixes essències distintes i properes de tota la vida, les mateixes de quan era petit i un diumenge a la tarda l’Eixample et podia semblar una zona definitivament abandonada per l’home, de quan sorties del niu i et tocava agrair al destí la sort d’haver fet amics en segons quins barris, dels catalans de fàbrica, cigaló i paraules malsonants, dites amb la mateixa naturalitat amb què convivien amb la grisor per la qual arrossegaven el seu humor negre, de la Barcelona castellana amb les seves estridències però també amb aquella proximitat que nosaltres no sabem – o no volem – reproduir. En resum, de tot allò que em pertany i que en gran part m’ha modulat el caràcter. M’adono que fugir-ne m’ha servit per retrobar-m’hi. M’hi reconec definitivament, i potser per això ja només penso en tornar-ne a fugir.

18 Ene

Punto de encuentro

por Susana González Tena

Es extraño cambiar de vida, así de repente, no resulta fácil, sobre todo acostumbrarse a un pensamiento ajeno, algo que no es tuyo y que empieza a caminar contigo. Como un fuego camina conmigo.

Cuando tenía aquel novio al que quise tanto, iba por la calle y le hablaba, teníamos conversaciones extraordinarias que me enternecían y me alimentaban, eran mías y de nadie más, mi pequeño tesoro que a nadie debía rebelar o se desvanecería en el sinsentido cotidiano. Leer más