Evoco, per Núria Ros Obrador

Discretament,

tenyit de porpra,

el cel del passat

m’apropa calidesa

en vessar lleixiu sobre el marbre de la cuina.

Eixida d’olors,

moreno de sol d’estiu,

llum  de flors i de fruites,

tot ple de fang per fer pastetes

i de racons per amagar-se

a tota pressa.

Sempre corrent

però sempre en present.

So d’ocells que són persones,

ràdio de galena xafant closques,

estones perdudes per aprendre el què ja toca.

I sempre,

fugida endavant

sortint de puntetes

per la porta del darrera.