23 Ene

Baladrer

per Xènia Ribas Beltran

El vell Rovira passeja sota la llum minsa dels fanals del carrer Castanyer, com cada tarda a tocar del capvespre. L’acompanyen la seva solitud – amiga inseparable – i un bastó de color fusta fosca ben elegant, com ell. Fa un fred humit que li rosega els ossos però es nega a quedar-se a casa abraçat per l’escalfor d’una llar de foc cada vegada menys encesa. Si ho fes, seria entregar-se definitivament a la decrepitud de la vellesa. El camí segur cap a una residència o a quedar-se definitivament confinat al seu pis. Fos el que fos, ho decidiria ell. El senyor Rovira no té fills ni família. Tan sols uns parents llunyans amb qui ha perdut el contacte fa anys i  panys i el record de la seva estimada. L’amor de la seva vida. Leer más

23 Ene

Poesia de Mark Strand

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

Torna el gran poeta

Quan la llum rajava a través d’un forat en els núvols,

Vam saber que apareixeria el gran poeta. I ho va fer.

Una limusina amb pneumàtics blancs i vidres policroms

Va dur-lo. I aleshores, amb un deseiximent callat i clar,

Va camadejar dins la sala. Va haver-hi un silenci. Les seves ales eren enormes.

El tall del seu vestit, l’amplària de la seva corbata, eren passats de moda.

En parlar ell, l’aire va semblar emblanquinat per crits imaginaris.

El cuc del desig va obrir-se pas dins el cor de tots els assistents.

Tenien els ulls plens de llàgrimes. El gran home era millor que mai.

“No hi ha pressa”, va dir al final de la lectura, “el final

Del món és només el final del món tal com el coneixeu.”

És ben bé ell, pensaven tots. I llavors se’n va anar,

I el món va ser un espai en blanc. Feia fred i l’aire era immòbil.

Digueu-me, doncs, gent d’allà fora, ¿què és la poesia de tota manera?

[¿Pot algú morir sense tenir-ne ni un xic?

[p. 37]

Leer más