per Xènia Ribas Beltran

Us diria tantes coses, ninetes meves… Us diria que… Que no passa res si et treuen el bolquer i se t’escapa el pipí. Que no passa res si pintes i et surts de la línia. Que no passa res si retalles i t’endús un trosset de dibuix sense voler. Que no passa res si t’embrutes menjant o jugant a la plaça. Que no passa res si apareix un forat insolent a les mitges o als pantalons. Que no passa res si t’espantes o tens pena i plores. Que no passa res si dius o fas coses que no ens plauen o ens descol·loquen (et confesso que, de vegades, ens dónes un altre punt de vista i ens fas créixer). Que no passa res si fas bromes pròpies de la teva edat, que, superbs, qualificarem de ximpleries. Que no passa res si fas pets davant de la gent o si, de tant en tant, et ve de gust menjar amb les mans. Que no passa res si no vols dur una cua alta o una trena ni calçar-te un vestit o una faldilla incòmoda. Que no passa res si no em vols fer un petó quan te’n vas. Que no passa res, petita… Que no vulguis ser perfecta perquè així d’imperfecta t’estimo i m’encantes.

Diuen que si el pare és music el fill és ballador, que els testos s’assemblen a les olles o que de tal buc tal eixam. I suposo que, com sempre, hi ha molta veritat rere la saviesa del refranyer. Tanmateix, us diria que no dubteu ni un moment en contradir-lo i que decidiu allò que voleu ser, sempre lliurement.

A l’Íngrid i a la Mariona.

“Si el pare és music, el fill és ballador”, “els testos s’assemblen a les olles” i “de tal buc, tal eixam” són refranys que equivalen al castellà “de tal palo, tal astilla”. Signifiquen, doncs, que les qualitats i els defectes dels fills provenen dels pares.