Gara-gara
per Xènia Ribas @canetmar80
Va ser el dimarts de fa dues setmanes. La mare el va cridar i, un cop al menjador, el va fer asseure a la butaca del costat de la llar de foc. Va ser llavors que va alçar els ulls, la va mirar i es va adonar que tenia la cara tota afligida i els ulls plorosos. Es va espantar -el primer cop que veiem ensorrar-se la mare fa molta por-. Ella el va fitar, va agafar aire i li va dir que “l’avi s’ha mort, Guillem”. Ell va notar que el cor se li accelerava fins a cavalcar desbocadament (vejam si la dinyaré jo ara…) i, de cop, els ulls van començar a rajar-li llàgrimes a dojo. Va ser un plor sec, mesclat amb sanglots i amb mocs que no podia evitar malgrat que sabia que no era gens elegant eixugar-los amb la camisa de la mare. Perquè ella el va abraçar i el va bressolar mentre li acaronava el cabell. Com quan era un marrec….Això el va asserenar. De mica en mica, l’abraçada es va desfer i es van mirar. Ell més serè i ella ja amb el rostre tranquil de sempre -no perquè el dolor hagués desaparegut pas sinó per l’instint de protecció etern de les mares-.