Veig com pugen alabant Déu Nostre Senyor que tot ho veu, que de tot se n’adona. Ell em contempla com ho faria amb un cuc llefiscós, un llimac de no res. Però sóc gran en la meva insignificança. Sóc un dimoni perquè tinc el poder de les flames que remunten quan semblen afeblides. Troncs que cremen. Flors que udolen mentre es consumeixen en silenci. Foc que s’enfila cap a l’infinit.

Fum. Ja puc marxar. Tresco pel bosc, de pressa, de pressa. Pins, pins i més pins. El vent m’ajudarà. Gregal, ponent, tant és. Rellisco una vegada i una altra, refrego el cul per terra, m’esquinço una butxaca en aixecar-me. Cony d’esbarzers. Miro enrere. Encara no despunta. En cinc minuts se us trenca la pau com les vegades anteriors, com sempre.

Alzines i roures i pins i més pins. Em cau el manat de claus i en sento el dringar familiar quan les trepitjo; sort d’haver-me’n adonat. On són? Remeno la fullaraca i no les trobo. No hi ha càstig, no hi ha càstig. Ja les tinc! Sóc un dimoni i he recuperat les claus de l’infern. Ja sento la ferum de llenya encesa. Ara sí, olor de socarrim, de mort. Miro enrere per segona vegada. Abans d’arribar a la carretera encara faré una nova ullada tot prosseguint el meu camí aquí caic, allà m’aixeco. El darrer cop va trigar vuit minuts a despuntar. Leer más →