Urc
per Xènia Ribas @canetmar80
La Bruna és una dona decidida. I ho ha estat sempre. Els avis li deien que els pares també eren així, que li ve de mena. Sap que algun dia ho aconseguirà. N’està convençuda. Encara que s’hagi de passar la vida sencera lluitant.
Té poca família, la Bruna. Els pares gairebé ni els recorda. Això li fa molt de mal. Pensa que una filla hauria de tenir-los sempre presents, encara que els hagi perdut de tan xica. Per això, el subconscient protector, de tant en tant, li fabrica una mena d’imatges, de cares borroses, i les envia a la consciència en forma de record o de somni. Quan li passa, es sent molt feliç. Els pares varen morir a la Guerra. Tots dos. Aquesta Guerra que tothom fa com si mai no hagués existit. “Són coses del passat i la merda val més no remenar-la” – diu la gent. Quan ho escolta, s’abranda i es rebel·la. Ignorar la Guerra, per a ella, implica esborrar la mort dels seus pares. El pare va dir adéu a la vida al front i, a la mare, la van afusellar. El crim… Repartir pasquins. Tan sols això. L’Adela, que era molt amiga de la mama, li va explicar que, quan la van detenir, li van cridar amb menyspreu, com si l’escopissin, “puta roja!”. En castellà, evidentment.
