Un microrelat de Raquel Casas Agustí
A la cua de la carnisseria altra vegada l’han confós amb la mateixa dona. Estava farta de repetir sempre el mateix, ella no era Carme Alcalá. Una i altra vegada li insistien que sí que ho era, i li explicaven suposades històries protagonitzades per ella, històries que no coneixia, que si això, que si allò, però Carme, no te’n recordes?, vaja noia, quina pena, quin mal caràcter se t’ha posat noia… De debò, no sóc Carme Alcalá, si us plau, no insisteixi més i deixeu-me tots en pau d’una vegada.
Al carrer, al metro, al metge, al súper, a l’aeroport… Fins i tot una vegada van trucar al seu mòbil i van preguntar per Carme Alcalá. No s’ho podia creure, li va pujar la tensió i li van créixer 50 cabells blancs més; era un autèntic malson.
Però avui, mentre observava els rostres vermellots de les carnisseres, ha arribat al límit de la seva paciència i ha decidit que la brometa no podia durar més. S’ha mirat les mans, s’ha tocat els cabells, el nas, les orelles com comprovant que tot era al seu lloc, com sempre, i s’ha adonat que la solució és molt senzilla: una mica de bótox per aquí i una liposucció per allà. Ha somrigut i ha xiuxiuejat que et fotin i fins mai Carme, destructora, fastigosa usurpadora de la identitat de les persones alienes. I ha arribat el seu torn.
Raquel Casas Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1974) és Llicenciada en Filologia Hispànica i Doctorada en Literatura Espanyola del s. XX. És professora de Llengua i Literatura a l’INS Montgròs de Sant Pere de Ribes. Ha rebut diversos premis literaris, sobretot de poesia. Ha publicat “Astrolabi” (El Cep i la Nansa, 2006), “Les randes del Paradís” (Editorial Moll, Premi Vila de Lloseta 2007), “Que no torni i altres contes” (Cossetània Edicions, 2oo8; Premi Tinet de Narrativa Curta 2007) i “La dona bilingüe” (Viena Edicions, 2008; premi Betúlia de Poesia de Badalona 2008). Podeu consultar el seu bloc personal: http://llenguadegat.blogspot.com/
Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó
Anoche, caminando por la calle Provenza con dos amigas, nos llamó la atención una jirafa de taxidermista que se veía a través de los cristales de una tienda de objetos para la decoración de interiores. Pero lo más extraordinario es que no estaba sola: la mitad de otra jirafa, cabeza y largo cuello acoplados a un pedestal de madera, ocupaba el primer plano del escaparate. ¡Quién querría semejante ornamento! Sólo un palacio, como el que Gonzalo Suárez en Remando al viento concibiera para Lord Byron, podía aceptar una jirafa en el salón, pero nunca a esa pobre, reducida a la mitad de su majestuosa figura.