Sempre es parla de l’amor incondicional de les mares envers els seus fills. I no és d’estranyar, ja que amor i mare comparteixen arrel etimològica amb d’altres paraules com amable, amant, amateur, enamorat, amic, enemic o amè. Anem, però, a pams. Els fonemes consonàntics més senzills, que articula un infant de qualsevol lloc del món, són els bilabials: m, b i p. I el més precoç de tots ells és la m. Això explica que gairebé totes les llengües del món tenguin una paraula onomatopeica que comença per m –  reforça la m-per designar la idea de mare: ama (basc),  mam (gal·lès), mama (suahili), mamma (italià), man (hindi), mair (armeni), matar (sànscrit), me (vietnamita), móte (liatuà), mother o mum(anglès), umm (àrab) o Mutter (alemany).

En proferir el crit de mare, moltes criatures se solen trobar xuclant la llet del pit o la mama (en llatí, mamma) –d’aquí que siguem mamífers; en grec mama és μαστός, d’on tenim mastitis o mastodínia, és a dir, “dolor” (ὀδύνη) de les glàndules mamàries;  i mastodont (+ ὀδούς, “dent”), mamífer fòssil que té enormes dents semblants a una mamella.

En català, però, mama també és el terme afectuós per designar la nostra progenitora. El poble iacuti de Sibèria anomena la Terra com a mamma, és a dir, la “mare”. Quan al segle XVII es descobriren en aquest indret de la Rússia oriental les primeres restes d’un gegantí animal prehistòric, en iacuti li posaren un nom derivat de mamma, que ens ha arribat com a mamut.

Leer más →