per Xènia Ribas Beltran

Fretura

La Trudis surt del supermercat agafada del bracet de la Tineta, la seva amiga de l’ànima, que, amb setanta anys, encara no ha aconseguit deixar de ser eta i ser la Tina. Estan cofoies i orgulloses. No fallen mai a la cita anual. Han comprat arròs, llegums, sucre blanc i oli (de gira-sol, que també fa el fet i el d’oliva és car…), que han dipositat en una caixa de cartró gegant a la sortida de l’establiment. Com sempre, han besat els voluntaris solemnement amb cara d’afectació, després d’haver engegat la tirallonga de comentaris que duen preparats de casa i que repeteixen any rere any. Arriben al bar de sempre i, com cada diumenge, prenen unes olives farcides d’anxova, unes escopinyes i unes patates, tot regat amb un vermut negre ben fresquet. Comenten sentint una escalforeta agradable dins seu – vés a saber si de la beguda o del benestar per la bona obra – que potser no aconseguiran acabar amb la pobresa però que almenys han contribuït a pal·liar-la.

La Cynthia ja ha tret tots els paquets de la capsa i els ha deixat a sobre del marbre. Se’ls mira i pensa què farà amb tants pots de llenties, si no li agraden ni a ella ni als seus fills. I encara li provoca més astorament la barra de mantega de dos quilos… Li diuen que s’ha de sentir agraïda però no se n’acaba de sortir. La caritat li bufeteja la cara fins al punt que s’enrogeix no sap si de vergonya o de ràbia. Al final, sospira i guarda lentament els embalums als armaris – la fretura l’ha acabat amansint –. Mentrestant, es pregunta quin dia podrà comprar algun tall de peix fresc per als marrecs.

Fretura vol dir mancança o escassetat del necessari o d’alguna cosa necessària. Freturós és mancat, que fretura. I, finalment, freturar significa estar mancat, estar necessitat i també caldre, ésser indispensable.