per Sílvia Jané 

M’han lligat els ninotets amb un cordill perquè la mama diu que està farta de collir-me’ls. Doncs mira, que no me’ls posin tan a l’abast, vés. A mi m’encanta llençar-los ben lluny des de la trona i veure com aterren, fiuuuuuuuu…Però ara m’hi han lligat un cordillet de color a cadascun i teòricament els he de poder recuperar jo sola, com si pesqués. Veure com s’acosta el Doraemon arrossegant-se pel terra a sacsejades té un no sé què d’inquietant que em fa por. I després puja oscil·lant en el buit fins a la meva mà, i ràpid el torno a llençar, perquè veure’l volar sí que és divertit. La mama riu mentre li explica al papa que he entrat en un bucle però jo no veig que hagi entrat enlloc. I el Doraemon puja i baixa, puja i baixa i de tant en tant s’encalla entortolligat a les potes de la trona. Aquest matí l’avi m’ha donat les tres bessones, cadascuna amb la seva cinta llarga, però no aconsegueixo llençar-les alhora, tant com m’agradaria veure quina guanyaria. Però és impossible, necessito una mà per llençar i l’altra per agafar-me a la trona, fort, ben fort, tan fort que de vegades no em sento la mà i m’he de xuclar els dits per assegurar-me que encara hi són. Les bessones no arriben mai tan lluny com el Doraemon; potser no es volen separar, com jo tampoc no em vull separar de la mama ni del papa ni de l’avi. Excepte els dies que hi ha carn per dinar. Estimo la mama però el bistec em fa bola.