per Antoni Janer
Venus Verticordia (Dante Gabriel Rossetti)
La bellesa de les dones pot espantar. Al segle XIX ja va prendre força a Europa la imatge de la dona destructiva i seductora alhora, demoníaca i atractiva alhora. És el que en francès es conegué com a femme fatale (dona fatal). En contraposició a aquesta iconografia, imperava la idea romàntica de la dona malaltissa i dèbil. Leer más
1021
per Maiol de Gràcia
Som en un tren, camí d’Amsterdam. L’Oddette dorm amb el cap repenjat al vidre, amb la boca oberta i el posat de confiança absoluta habitual, tingui els ulls tancats o no. Suposo que tot plegat té relació directe amb la seva manera d’entendre la vida, amb la naturalitat vegetal amb que xucla els fets que se succeeixen al seu davant. El dia que la vaig conèixer anava tan beguda com la resta, i tanmateix ja se li intuïa un domini serè i relaxat de la situació, una manera de ser poc donada a les elucubracions sense resultats. Al llit va ser franca i feliç. I l’endemà vaig notar que alguna cosa dins meu s’havia aturat.
Un microrelat de Pedro Herrero
Si hagués sabut el que passaria després, ella hauria anat a la perruqueria i també s’hauria comprat un vestit atrevit per estrenar ahir, abans de precipitar-se al buit des del pis cent tres de l’enorme gratacels, quan tractava d’abastar un paper que el vent va aixecar de la seva taula de treball i va empènyer cap a l’exterior. Ja en l’aire, tot presagiava una patacada incontestable però, a l’altura del pis quaranta-dos, el seu cos va caure en braços d’un jove providencial, d’aspecte agradable i musculós, que vestia un vestit ajustat de lycra blau i vermell i una capa de conjunt, molt elegant, que s’alçava tant com el seu bell tupè de color negre. A partir d’aquí, el descens va ser un passeig deliciós fins arribar al carrer, on aquell galant es va acomiadar cortesament i va tornar-se’n cap a les altures, no sense abans dir-li que sí, que avui es podrien tornar a veure al mateix lloc i a la mateixa hora. I avui ella estrena un vestit nou, elegit a consciència, i s’arregla amb cura per acudir a la cita amb el seu misteriós salvador. I a l’hora convinguda es llança sense por per la finestra del seu estudi i aprofita la caiguda en picat per la façana de l’immoble per donar els últims tocs al maquillatge. Però aquesta vegada ningú no l’espera davant de la planta quaranta-dos. I en arribar a la catorze, convençuda que li han fet el salt, es veu obligada a admetre que, si ja és dur baixar d’un núvol i tocar de peus a terra, més dur serà haver-ho de fer de cap.
La versió en castellà d’aquest microrelat va guanyar el IV Concurs de Microrelats “El Basar” de Montcada i Reixac l’any 2008. La traducció és de Jordi Masó.
Pere Herrero (Badalona, 1953) viu a Castellar del Vallès. El 2008 va guanyar el concurs de microrelats «El Basar» de Montcada i Reixac. Forma part de la selecció d’autors inclosa dins del recull Velas al viento – Los microrrelatos de La nave de los locos de Fernando Valls i al llibre deAntología – la logia del microrelato publicat per l’Editorial Talentura. A internet manté la seva bitàcora «Humor mío» (http://humormio.blogspot.com) i coordina l’edició de microrelats de la revista «En sentido figurado» (www.ensentidofigurado.com). Acaba de publicar el seu primer llibre de microrelats Los días hábiles a Serial Ediciones.
Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó