04 Oct

“John Ford a París”, Capítol 49

per Maiol de Gràcia

890

Miro per l’espieta de la cel·la. Els policies van despullats i estan cagats de por. M’asseguro que el càmera estigui filmant, truco a comandància i em donen l’ordre d’entrar.

Ho fem en tromba. Ells aixequen les mans instintivament i criden alguna cosa que no puc entendre per culpa de la pressió del casc, alguna cosa que sona a reclams de clemència. Igualment els esclafem contra la paret amb els escuts de plàstic. Els companys de darrere ens empenyen contra ells uns trenta segons i després es retiren. Aleshores trec la porra i busco un punt entre els braços i les cames, colpejo amb força i el pollós de primera fila es doblega automàticament, impacto a la nuca i el cap, set vegades, mentre li trepitjo una mà. Ell intenta reaccionar però no troba l’ espai. Els seus companys estan en idèntica situació, recargolant-se pel terra, buscant aire amb cara de pànic, estan vençuts i demacrats. L’agafo pels cabells i les orelles. Un company m’ajuda i l’arrosseguem pel passadís fins a les a les oficines de l’ala nord. La sang li raja del cap fins al pit. Li vaig donant cops de peu a les cames i es retorça de dolor. Això provoca un reguerol de sang que els seus propis talons van separant en dues línies paral·leles. Li miro la mà: té tres dits torçats cap enrere. Li mano al company que s’aturi i li aixequi el cap. M’enretiro uns metres, trec l’escopeta i apunto a l’ull esquerre.  Disparo, la pilota de goma fa diana i el merdós perd els sentits. L’arrosseguem fins a la porta de sortida i el deixem estirat al carrer.

 

 

04 Oct

Jo a tu et conec

per Sílvia Jané 

El seu alè embafava la protecció del casc de tan a prop que eren; els cossos a tocar, la sang als polses, la nineta d’una clavada en la nineta de l’altre. Tenia els ulls blaus, bonics però freds. Li veia centellejar l’iris de gebre entre els reflexes de la visera. Cap i cos, tot fibra de vidre, resina sintètica i policarbonat d’alta resistència. Un armari de tres portes, cobert de defensa. Va desviar una mica la mirada, alguna cosa al seu darrere li havia cridat l’atenció, potser un crit de la resta dels manifestants, una empenta més consistent, una ordre dels seus. Res, falsa alarma. Va tornar a la posició inicial, altre cop al seu davant però encara més a prop. En aquell precís instant de distracció el va poder analitzar de perfil. Aquella barbeta tenaç, aquell nas ara blindat…els havia vist abans o no? No podia ser, ella no s’hi relacionava pas mai amb els cossos de seguretat. Va seguir resseguint cuirassa avall. Li hauria agradat veure-li les mans desenfundades, sempre havia pensat que diuen molt d’una persona, però era impossible entrellucar ni el més mínim trosset de pell entre tanta parafernàlia. El que tenia davant no era un policia, era un baluard inexpugnable. Tots dos se sentien respirar, com dos braus. Els llavis molsuts segellats, impossible sentir-li la veu. Potser si li sentís…però no, segur que no el coneixia. No el podia conèixer. De sobte es va sentir una veu punyent.

– Ahora!

I el policia aixecà l’escut contra ella amb totes les forces. Abans de sentir la primera garrotada se li va fer la llum.

– Tio! Tu ets el del Tinder!

Patam.