“No hi havia a València dos amants com nosaltres. 

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.  
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.  
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.  
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor  
i rodolem per terra entre abraços i besos. 
No comprenem l’amor com un costum amable  
com un costum pacífic de compliment i teles  
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).  
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,  
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.  
Jo desitjava, a voltes, un amor educat  
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,  
ara un muscle i després el peçó d’una orella. 
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,  
i tenim l’enyorança amarga de la terra,  
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.  
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.  
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.  
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.  
Després, tombats en terra de qualsevol manera,  
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,  
que no estem en l’edat, i tot això i allò. 

No hi havia a València dos amants com nosaltres,  
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”