07 Mar

Poesia de Joan Vinyoli

seleccionat per Susanna Àlvarez Rodolés

Vindrà la mort

Vindrà la mort i els ulls m’arrencarà:

veuré llavors un altre firmament.

La finitud és un vaixell varat,

l’hortalissa que menjo no té cucs,

el silenci m’impregna de clarors.

La mort és purament un canvi més.

[p. 41, de Domini màgic]

 

El vell i el mar

El mar és ple, però jo em passo dies

omplint-lo de mirada.

Cal saber-ho fer:

que mai no se n’adoni, com si no el tinguessis

en res tot i la seva immensitat

i el seu saber-se dur i compacte, ric

com la balena, que tot d’una en surt

i que amb un cop de cua els pescadors afona.

No, que romangui llis, indiferent

a la teva enyorança, a la teva recança.

Ser vell de veritat vol dir saber estar sol.

Estalvia gemecs i fes més ample el mar.

[p. 49, de Domini màgic]

 

Li Po

De bat a bat oberta

la porta a la recança, veig la tarda

falba de juny anar cap a la incerta,

prodigiosa nit covarda

de tants focs que van cremar-la

la vetlla, ahir.

Quina moguda parla

se sent aquí?

Sóc en l’antiga llar de

Li Po, bec sake i m’embriago.

Al fons de mi, dins l’altre ja, naufrago.

[p. 67, de Domini màgic]

 

Joc

M’he tornat una bola de billar

de vori que rodola empesa sempre

pel tac sinistre i dolorosament,

topant contra les bandes del rectangle,

és repel·lida amb seca violència,

sense parar.

No puc ja més, retira’m

del feltre verd, jugador empedreït,

deixa’m sentir com van caient les hores,

com cessen el soroll i el moviment,

com, inactiu, el vori es fa de cera,

que fondrà, al capdavall, la mà del foc.

[p. 79, de Domini màgic]

 

Vinyoli, J. Domini màgic. Passeig d’aniversari. Barcelona: Empúries, edició del 25è aniversari, 2009.

 

07 Mar

La bifurcació

Un microrelat de Beatriz Díaz Rodríguez

De tota la vida, la deixalleria era acabant el poble a la dreta, i el cementiri, a l’esquerra. Aquell matí, però, els veïns de Fossar de Dalt que van voler acomiadar al vell i conegut Tomàs, van haver d’agafar el camí de la dreta, tot fent pujada, segons el nou avís. Amb la pena ningú s’ho va qüestionar, la vídua amb els ulls plorosos no podia més que seguir els passos dels seus veïns, tot recordant i enyorant al vell Tomàs. De tornada, i fent baixada, les llàgrimes s’assecaven i acomiadar-se d’en Tomàs no es feia tan pesat. Varen començar les preguntes, qui hauria decidit aquell canvi? Estaria còmode en Tomàs dins d’aquella banyera rovellada tota l’eternitat? Arribats a la bifurcació es van creuar amb en Joanot, ben carregat amb la seva vella i trencada bicicleta, tot agafant el camí de l’esquerra sense aixecar la vista del terra per veure el nou avís. Ningú però va gosar en preguntar-li res. En part perquè en Joanot era el fill del nou alcalde i perquè aquella bicicleta ben mereixia un bon descans, les vistes i el sol de tarda del cementiri, perdó, de la nova deixalleria, no tenen preu. La seva pena però trigaria més en marxar, la nova deixalleria de tornada fa pujada.


Beatriz Díaz Rodríguez (Mataró, 1977) és llicenciada en Administració i Direcció d’Empreses (UAB) i postgrau en Gestió de Continguts a Internet (ICT). És en el seu paper de mare de dos nens on fa de publicista, directora financera, gestora de conflictes i dinamitzadora d’actes diversos. Sempre ha escrit però mai s’havia llençat a fer-ho públic, és des de l’any 2016 que escriu microrelats i els comparteix.

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó Rahola