05 Abr

Desaparellats

Els recompto una vegada i una altra.

Quinze.

No setze, no, quinze.

On ha anat a parar el que falta?

Sospiro davant la constatació de la gran absència. M’ho veia venir. Ja fa unes quantes rentadores que un d’ells s’esmuny inexplicablement. Em pregunto si dins l’ull de bou on  aboco la ronya familiar hi ha un forat negre, una drecera espaitemps per on desfila cada vegada el mitjó rebel, el gran insurrecte. Procuro introduir-los de dos en dos, a poc a poc, gairebé amb afecte, sabedora que m’acomiado d’un d’ells per a sempre. Però quin? De quin vindrà la traïció?

Els capgiro amb suavitat. Reviso les gomes, trec les filagarses, frego amorosament les taques. M’agrada veure com amb el producte adient els de tennis recuperen la blancor; semblen tan innocents i mansuets! Però creu-te-la tanta candidesa, en el fons són els més punyeteros. Ja me’n falten quatre. De tota manera els d’executiu, amb alguna carrereta de no res camuflada pel canalé, ja els encalcen. Negres, fins, de fil d’escòcia. Tres que no hi són. I què me’n dieu dels llargs escolars? Ai, aquests! Hipoal·lèrgics, amb funció transpirable i antibacteriana, biotecnologia pura m’han assegurat. Ha. Com tots els altres, un de color albercoc i un altre de turquesa ja fa temps que es passegen per l’hiperespai.

Amb les mitges ja no he gosat, covarda. Les rento a mà a la pica del lavabo.

El meu marit se’n fa creus i els nens diuen que la mama perd el cap. No comprenen la conxorxa a la que estic sotmesa. I no puc evitar pensar si s’hi acabaran afegint les calces i els calçotets i alguna samarreta vella amb ganes de disbauxa. Els imagino en una realitat paral·lela enfotent-se del meu escrutini. Un aquelarre de teixits, amistançats el punt i el cotó, la licra i el niló, tot ells capitanejats pels mitjons que es dobleguen de riure pels sécs suats mentre engrandeixen els forats dels talons.

Malparits.

 

05 Abr

“John Ford a París”, Capítol 36

per Maiol de Gràcia

Les derrotes 1

De la meva estada als Estats Units d’Amèrica -interval que inclou els onze mesos que van de l’Agost del 1990 al Juliol del 1991- en vaig treure un grapat d’experiències que encara avui m’afecten diàriament. Suposo que no hi ha cosa més definitiva per a una personalitat adolescent que el fet d’haver-se d’adaptar a una cultura que no és la seva ni ho serà en el futur. Tot allò va tergiversar-me la vida en infinitud de vessants. Va ser aquí on vaig entendre que les meves passions principals eren -i serien per sempre- la lectura i l’escriptura. I aquí segueixo: llegint i escrivint sense parar.

Tot plegat em va frapar molt intensament. Ara ho veig des de la perspectiva dels anys, però ja aleshores, gairebé des del primer instant, vaig intuir que les diferències culturals marcarien el camí, que seria des d’aquesta posició d’indefensió des d’on superaria els diversos obstacles que la vida m’anés presentant.
Leer más

05 Abr

Perfeccionisme

Un microrelat de Ramon Pardina

Sempre havia pensat que ser perfeccionista era una virtut. Fins que li van demanar que fes el mort a la platja.


Microrelat inclòs al llibre El club dels homes amb bigoti (El Petit Editor, 2016)

Ramon Pardina (Barcelona, 1977) ha treballat de guionista de televisió a programes com Buenafuente, Crackòvia, Polònia, El Gran Dictat o El foraster. Ha publicat els llibres de relats La novel·la que no he escrit mai, El jugador de futbolí que volia córrer la banda i L’home més feliç del món.

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó