Un microrelat de Carles Castell Puig

Molts autors de contes o novel·les, quan els pregunten sobre com se’ls acudeixen determinades escenes o trames de relats, acostumen a respondre, segurament per falsa modèstia, que els personatges van prenent vida pròpia al llarg de la narració i que ni els escriptors mateixos controlen el seu desenvolupament.

La veritat és que no m’ha passat mai, però m’han posat la por al cos. No voldria de cap manera ser responsable civil subsidiari de les paraules o actes dels personatges que pugui crear, si en algun moment se’ls acut forjar-se una existència al marge de la meva imaginació.

Per això, val més prevenir aquetes situacions abans que succeeixin i la millor forma és acabar els contes profilàcticament abans que els protagonistes arribin a entreveure cap indici de personalitat pròpia. Com ara.

Carles Castell Puig (Reus, 1962) és Doctor en Biologia i treballa a l’administració en el camp de la conservació dels espais naturals. L’any 2008 el seu recull de contes satírics “I…” va guanyar el Premi Jaume Maspons i Safont, de Granollers (Prensa d’Osona, 2008). Des de llavors, diversos relats han estat guardonats i publicats en reculls col·lectius L’any 2014 va publicar el seu segon llibre “Relacions molt relatives” (Voliana edicions), finalista del Premi El Lector de l’Odissea, i el 2015 ha aparegut “Els Camps de la Torre Negra” (Ventall Edicions).

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó