Ensonyat
Les poques amigues amb qui manté el contacte li diuen que s’ha de separar una mica de la nena, que no la pot tenir enganxada tot el dia. Que això no els fa cap bé a cap de les dues. I ella, ensonyada, amb unes ulleres ja d’un to lilós cada cop més visibles i alarmants, mira al terra mentre els diu que sí amb el cap.
Perquè la veritat és que, malgrat que sap que tenen raó, sent que no hi ha més remei. Què se suposa que ha de fer si no? El seu company cada cop arriba més tard de la feina i, quan li demana que banyi la criatura mentre ella fa el sopar, li diu que està cansat, que tot just acaba d’aterrar a casa. Fins i tot, quan li diu que li prengui allò – “que no veus que no pot pas menjar-ho?” –, després d’un petit moment de dubte, li respon que més val que ho faci ella, que la nena se li enfadarà. Definitivament, ja no és només que sigui un pare absent. Ara, directament, hi ha una distància sideral entre el pare i la filla. Són dos estranys. És per això que no se’n pot separar. Ben pensat, potser és cert que és el que toca, que així és la vida. “Que has escollit ser mare i això té unes conseqüències que has d’assumir”. “I que no, encara que en tinguis ganes, no hi fas pas res, al gimnàs. El que has de fer és quedar-te aquí, a casa, amb la teva filla”. Leer más