per Maiol de Gràcia

En John Ford pitja el botó d’ignició i la nau surt disparada.  La va llogar amb  la ferma intenció d’explorar geometries ignotes que li diluïssin l’espessor sanguínia, la paràlisis física, el mar de dubtes confortables.  La lluita continua, n’està plenament convençut. No pensa rendir-se per molt que la decrepitud li trepitgi els talons. Prem l’accelerador i desapareix rere els confins de la Via Làctia.

La nau té ordre expressa de no establir cap ordre establert. Només s’ha d’aturar on li plagui, sigui per idoneïtat mediambiental, sigui per instint mecànic.  Un cop a terra, quan obri les comportes, en John sortirà a passejar.  Tot el que observi serà digne d’estudi. Descriurà els escenaris pel pur vici d’escriure. No en traurà res, de tot plegat, i poc abans de traspassar se’n desfarà amb la resta d’andròmines acumulades durant la seva curta estada a la terra, la majoria tan anacròniques com la percepció que en conservi.

Porta dues hores de vol i el casc el comença a incomodar. El seu propi baf el retorna el desagradable impacte provocat per l’ambient moribund de l’habitació de la  tieta Dolors cada vegada que la visitaven, durant les vacances de Nadal, els deu anys que hi va malviure estirada. Ha vist passar fugaçment centenars de planetes de diversos colors i mides, i només pensa en tota la gent que ha vist emmalaltir, patir i morir, en el daltabaix de les distàncies, en les  petites lluites, tan de mentida, i per altra banda tan necessàries.

El cap li pica, necessita rascar-se, es treu el casc, es rasca, se’l torna a posar, es corda el cinturó de seguretat, desendolla el botó automàtic, busca el primer planeta visible i fa un gir sec de volant.