13 Sep

Senyor guàrdia

per Sílvia Jané 

– Jo ja li he dit, senyor guàrdia, que no he tornat del mercat amb cap intenció roïna, li ho ben asseguro, que jo sóc de tarannà pacífic. Però és clar, una servidora també n’acaba farta de segons quines coses. Miri, veu? Aquí encara tinc el senyal de la darrera cigarreta que em va apagar a sobre en un descuit. Sí, sí, no posi aquesta cara, que quan li agafava per una dèria…què li he d’explicar. Ah, que sí? Que vol que n’hi doni detalls? Ai, és que no sabria ni per on començar. Ja de ben jovenet era estranyot, però com venia d’un entorn feréstec sense família vaig pensar que ja el domaria. I ho vaig provar, ja ho crec que ho vaig provar, però res, era un malandandu, que deia la meva mare al cel sigui. I va començar a estovar-me dia sí i dia també, a veure si m’ablania el caràcter, quan ell era Leer más

13 Sep

“John Ford a París”, Capítol 46

per Maiol de Gràcia

En John Ford pitja el botó d’ignició i la nau surt disparada.  La va llogar amb  la ferma intenció d’explorar geometries ignotes que li diluïssin l’espessor sanguínia, la paràlisis física, el mar de dubtes confortables.  La lluita continua, n’està plenament convençut. No pensa rendir-se per molt que la decrepitud li trepitgi els talons. Prem l’accelerador i desapareix rere els confins de la Via Làctia.

La nau té ordre expressa de no establir cap ordre establert. Només s’ha d’aturar on li plagui, sigui per idoneïtat mediambiental, sigui per instint mecànic.  Un cop a terra, quan obri les comportes, en John sortirà a passejar.  Tot el que observi serà digne d’estudi. Descriurà els escenaris pel pur vici d’escriure. No en traurà res, de tot plegat, i poc abans de traspassar se’n desfarà amb la resta d’andròmines acumulades durant la seva curta estada a la terra, la majoria tan anacròniques com la percepció que en conservi.

Porta dues hores de vol i el casc el comença a incomodar. El seu propi baf el retorna el desagradable impacte provocat per l’ambient moribund de l’habitació de la  tieta Dolors cada vegada que la visitaven, durant les vacances de Nadal, els deu anys que hi va malviure estirada. Ha vist passar fugaçment centenars de planetes de diversos colors i mides, i només pensa en tota la gent que ha vist emmalaltir, patir i morir, en el daltabaix de les distàncies, en les  petites lluites, tan de mentida, i per altra banda tan necessàries.

El cap li pica, necessita rascar-se, es treu el casc, es rasca, se’l torna a posar, es corda el cinturó de seguretat, desendolla el botó automàtic, busca el primer planeta visible i fa un gir sec de volant.

13 Sep

Captiveris

Un microrelat de David Vila i Ros

Quan l’últim pres abandonà la presó, el carceller s’adonà que ningú no havia passat tant de temps entre aquelles parets com ell, que hi havia treballat des del primer dia. I aleshores sentí una sensació d’ofec.

 

Microrelat inclòs al recull Verba, non facta (Voliana Edicions, 2014)


David Vila i Ros (Sabadell, 1977) és dinamitzador lingüístic i imparteix tallers i conferències per fomentar l’ús social del català. Ha publicat Ni ase ni bèstia (2010) i els assajos Català a la carta (2012). Podeu seguir-lo al blog Malgrat la boira.

 

 

Més microrelats a La bona confitura , el blog de Jordi Masó