En literatura, algunos debates siempre vuelven. Suelen hacerlo maravillosamente revestidos de novedad sin que, naturalmente, tengan nada de nuevo; una táctica infalible para llevar cualquier asunto al punto de ebullición, quemarlo y substituirlo por la siguiente novedad. Así funciona el mercado y tal vez todo. Leer más
seleccionado por Susanna Àlvarez Rodolés
Arriba un punt
en què cal traçar una línia negra
sota nostre
i fer números.
per Xènia Ribas @canetmar80
L’ha engegat a dida. I, si és sincer amb ell mateix, no es pot pas dir que d’una palla n’hagi fet un paller. Va anar a buscar-la a la perruqueria per fer-li una sorpresa i convidar-la a sopar. I, quan va arribar-hi, va veure com un home l’agafava del braç esquerre i li acariciava amb un gest suau que li va semblar més que evident. Es somreien amb complicitat i va poder copsar-los les mirades. Unes mirades on va entreveure clarament el desig, l’amor, la passió. Tot el que li corresponia a ELL. Va embogir. S’hi va adreçar enfurismat i va començar a cridar-los no recorda ben bé què. De res no va servir que la Núria intentés explicar-li que era aquell company de feina de què li havia parlat. Pràcticament ni la sentia. No, ni els sentia ni volia escoltar-los. Vist amb perspectiva, tampoc no podia: havia perdut el control. El paio va marxar fulminant-lo amb uns ulls carregats d’ira que ell va confondre amb gelosia. Quan el va perdre de vista, a poc a poc, va començar a asserenar-se. Va ser llavors quan es va topar amb els ulls de la Núria. Creu que mai més no podrà esborrar aquella mirada de la seva memòria. Traspuava ràbia i vergonya però això no era nou, ja s’hi havien topat. El que va trencar-lo va ser adonar-se que, a més a més, l’estava fitant amb por.