“Quisás, Quisás, Quisás…”, Sebastià Jovani
Quisás, Quisás, Quisás…, Sebastià Jovani
Això de plantejar «la novel·la que no escriuré mai» té si fa o no fa el mateix aroma de perfídia amorosa que desprenen els boleros i les cançons de despit obert en canal. El parafrasseig d’un flirt literari llòbrec, sutjós, menyspreuat amb fuetades de majúscula condescendència acostuma a amagar malaurats romanços inconclosos, puntades de fil desitjoses d’embastar teixits destinats a perdre’s de vista amb la primera torsió, amb el primer gest furtiu. Com en tot bon esbudellament personal, la (des)gràcia rau en que sempre hi hagi, en tot allò pretesament descartat d’avantmà, un finíssim batec de cosa íntimament volguda, per molt maldestra i vergonyant que resulti. Sí, aquell d’allò a qui etzibem que mai de la vida s’ens passaria pel cap estimar-lo és el mateix d’allò que ens convencem que mai de la vida escriuríem o escriurem: la quimera monstruosa que una part de nosaltres, la més abjecta, no cessa de buscar mentre l’altra vessant respectable es dedica a perfilar amb contorns suaus les angulositats del nostre deliri. Leer más
