per Xènia Ribas Beltran

Ho ha aconseguit. Li ha costat anys i panys de suor i feina duríssima però, per fi, se n’ha sortit. Tot i així, l’emoció i l’alegria immensa es barregen amb uns nervis desbocats que no pot controlar de cap de les maneres i, fins i tot, amb por. Fa tant de temps que no les veu que no sap com reaccionaran. Quan la fretura la va empènyer a marxar de Colòmbia eren molt petites. Tan sols tenien vuit i deu anys. Va deixar unes nenes i ara es trobarà unes donetes. Ja ha arribat. Trepitjar les escaletes que condueixen a la porta de fusta verda li provoca una esgarrifança. Sent veus a dins, familiars i desconegudes alhora. Agafa aire i truca al timbre.

A la nit, quan apaga el llum de la tauleta de nit, es sent tan feliç i contenta que no pot evitar que les llàgrimes li llisquin, suaument, per les galtes. Leer más →